El sistema dual de l'escriptura ibèrica sud-oriental

EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL Resum: Aquest article planteja l’existència d’un sistema dual en el signari ibèric sud-oriental similar al ja conegut en el signari ibèric nord-oriental, però més extens, atès que a més d’afectar als signes sil·làbics oclusius dentals i velars, també afecta almenys una de les sibilants, una de les vibrants i a la nasal. Pel que fa a l’origen de les escriptures paleohispàniques, aquesta troballa qüestiona la hipòtesi tradicional que defensa la derivació directa entre els dos signaris ibèrics i permet plantejar que el dualisme estigués almenys ja present en el primer antecessor comú d’aquests dos signaris. Paraules clau: Llengua ibèrica, escriptura ibèrica, sistema dual, escriptures paleohispàniques. Abstract: This article discusses the existence of a dual system in the southeastern Iberian script similar to that already known in the northeastern Iberian script, but more extensive, as well as affecting the occlusive dentals and velars syllabic signs, it also affects at least one of the sibilants, one of the trills and the nasal signs. As regards the origin of the Paleohispanic scripts, this finding challenges the traditional assumption that advocates direct derivation between the two Iberian scripts and allows us to suggest that dualism was already present in at least the first common ancestor of these two scripts. Key words: Iberian language, Iberian script, Iberian inscription, Paleohispanic scripts. Resumen: Este artículo plantea la existencia de un sistema dual en el signario ibérico suroriental similar al ya conocido en el signario ibérico nororiental, pero más extenso, puesto que además de afectar a los signos silábicos oclusivos dentales y velares, también afecta al menos a una de las sibilantes, una de les vibrantes y a la nasal. Por lo que respecta al origen de las escrituras paleohispánicas, este hallazgo cuestiona la hipótesis tradicional que defiende la derivación directa entre los dos signarios ibéricos y permite plantear que el dualismo estuviese al menos ya presente en el primer antecesor común de estos dos signarios. Se ofrece una breve versión del artículo en castellano al final del texto. Palabras clave: Lengua ibérica, escritura ibérica, sistema dual, escrituras paleohispánicas. Introducció1 El sistema dual del signari ibèric nord-oriental, que diferencia els sil·labogrames sords dels sonors, va ser identificat per Joan Maluquer de Motes (1968, 53) quan va detectar en un dels ploms d’Ullastret (C.2.1) que d’alguns dels sil·labogrames n’apareixien dues variants diferenciades per la presència d’un tret addicional (+/K - ka/ga, (/H - ki/gi, 9/ - te/de, 8/¥ - po/bo, etc.). La verificació del sistema es Agraeixo els comentaris de Noemí Moncunill, Xaverio Ballester i Antonio M. de Faria a una versió preli1 VELEIA, 27 69-113, 2010 minar del text que han contribuït a millorar el resultat final. ISSN 0213 - 2095 70 JOAN FERRER I JANÉ va produir mitjançant la comparativa amb textos llatins, grecs i ibèrics en signari grecoibèric i no va arribar fins que es va assolir una massa crítica suficient d’inscripcions de llargada adequada, quan Javier de Hoz (1985, 452) va poder establir que la marca era el tret distintiu de l’oclusiva sorda. El corrent favorable a l’existència del sistema es va anar consolidant progressivament (Mariner 1972, 284; Solier 1979, 74; Riuró 1982, 125; de Hoz 1985, 452; Sanmartí-Grego 1988, 100; Correa 1992, 253; Quintanilla 1992; Faria 1995, 79; Velaza 1996, 20; Sarrión 2001, 364; Rodríguez-Ramos 2001, 35), tot i que el fet que no s’hagués identificat alguns elements significatius, com la variant complexa de T - ta, l’existència de les dualitats a les oclusives labials i la postura escèptica d’Untermann (1990, 134), acceptant l’existència de variants marcades, però dubtant de quina seria la seva funció, va relegar el sistema dual a un segon pla de la investigació. En el col·loqui de Barcelona el 2004 (Ferrer i Jané 2005) vaig proposar per una banda prescindir de les suposades dualitats dels sil·labogrames labials (8/¥ - po/bo), poc productius en ibèric d’acord amb els paral·lels llatins, grecs i ibèrics en signari grecoibèric, i per l’altra identificar una de les fins aleshores variants simples (¥) de 8 - bo, com la variant complexa (sorda) de T - ta. Amb aquest canvi el sistema adquiria coherència i solidesa: un sistema de trenta elements amb només vint elements coneguts passava a ser un sistema de vint elements amb dinou elements coneguts, atès que la dualitat del signe & - ku segueix sense estar confirmada 2, tant per estar poc testimoniada com per la manca de paral·lels clars. Addicionalment, el que inicialment semblava ser una innovació realitzada de forma tardana en una zona ibèrica perifèrica passava a ser una característica de les inscripcions més antigues que s’estenia més enllà dels límits inicials fins arribar a transmetre’s a una de les variants de signari celtibèric (Ferrer i Jané 2005, 973; Jordán 2005, 1013). La proposta de canvi ha estat ben rebuda i el suport a l’existència del sistema dual en el signari nord-oriental és general (Rodríguez Ramos 2005, 17; Orduña 2005, 21; Velaza 2006, 279; Castilla 2006, 24; Faria 2007, 216; Moncunill 2007, 21; Pérez Orozco 2007, 91; Luján HEp 14, 175; Ballester 2008, 201; Silgo 2009, 277; Díaz 2009, 440, de Hoz 2009, 420). Figura 1. Variants principals d’un possible signari nord-oriental dual 3 2 Les oposicions que més probablement la representessin fossin el cercle sense punt, respecte el cercle amb punt i el cercle amb punt respecte del doble cercle, amb punt o sense. 3 Al signari tradicional li he afegit la dualitat de les vibrants que es justifica en aquest article. El sig- ne n que apareix entre els pendents d’identificar, apareix al signari del Castellet de Bernabé (Llíria) com a parella de l (Ferrer i Jané, 2009, Annex I) i es documenta amb certa claredat a les inscripcions del Puig de Sant Miquel (Llíria) amb un valor vocàlic associat sempre a la lateral. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 71 En aquest treball defensaré l’existència també d’un sistema dual en el signari ibèric sud-oriental, similar al conegut en el signari ibèric nord-oriental, però no idèntic, atès que, tot i que és compatible amb la distinció de la sonoritat dels sil·labogrames oclusius, la marca en el signari sud-oriental sembla ser el tret distintiu de l’oclusiva sonora, a la inversa que en signari nord-oriental. A més, en el signari sud-oriental afecta també almenys a signes que representen sons nasals, vibrants i sibilants. Estat del desxiframent del signari ibèric sud-oriental A diferència del signari nord-oriental, al signari sud-oriental encara hi ha molts signes sense valor consensuat, circumstància que dificulta l’anàlisi dels textos per determinar la validesa de la proposta realitzada. A la figura 2 s’indiquen els signes que al meu parer es poden donar per identificats, mentre que apareixen en el requadre inferior els signes que considero que encara no es poden donar per identificats. Figura 2. Variants principals d’un possible signari sud-oriental dual 4 Per als signes  - a,  - i,  - l, Å - n, ¼ - ŕ, ‚ - s, ‡ - ś, p- ta, W - tu, ¢- ka, … - ke i Þ - ko hi ha hagut quasi unanimitat sobre el seu valor des dels primers estudis (Gómez-Moreno 1943, 1961; Bahr 1948, P. Beltrán 1954, 1962; Caro Baroja 1954; Schmoll 1961; Tovar 1961; Maluquer 1968; Fletcher 1982). Entre els estudis més recents (de Hoz 1976, 1986, 1994; Correa 1985, 2004; Silgo 1989; Untermann 1990; Faria 1990-1991; Rodríguez Ramos 2002) també hi ha quasi unanimitat pel que fa a la identificació dels signes  - o,  - ti, 5 - u, _ - e i U - bi. Hi ha un grup de signes sobre els quals encara no hi ha consens, però per als quals, al meu parer, hi ha arguments suficients per acceptar alguna de les propostes realitzades. És el cas de les propostes que assignen el valor ki al signe 2 (de Hoz 1981, 477; Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002, 235), el valor be al signe  (Untermann 1990, 143; Faria 1991, 193; Rodríguez Ramos 2002, 232; Correa 2004, 88; Velaza 2007, 275); el valor ba al signe Õ (Untermann 1990, 143; Faria 1991, 193; Rodríguez Ramos Els signes s’han dibuixat en la forma canònica de dreta a esquerra, independentment de la direcció del text 4 VELEIA, 27, 2010 a la inscripció d’on procedeix. Més d’una tercera part dels textos sud-orientals estan escrits d’esquerra a dreta. 72 JOAN FERRER I JANÉ 2002, 232; Velaza 2007, 275; amb dubtes Correa 2004, 91); el valor r al signe ² (Untermann 1990, 142; Faria 1991, 193; Correa 1993-1994; Rodríguez Ramos 2002, 232; Velaza 2007, 275) i el valor te pel signe ` (Hoz 1976, 264; Faria 1990-1991; Rodríguez Ramos 2002, 233; Correa 2004, 92). Hi ha un parell de signes poc freqüents per als quals prefereixo intercanviar els valors que habitualment se’ls assigna. Així interpreto D amb el valor bo i | ¦ | amb el valor bu, per tal de mantenir la coherència amb el vocalisme del sil·labograma D en el signari sud-occidental, tot i que l’alternança de valors o/u, de produir-se, s’hauria de considerar natural. La transcripció de D amb el valor bo és seguida per Correa (1985) i Untermann (1990, 144) en el signari sud-occidental, seguint Schmoll (1961), però no en el sud-oriental, on Untermann considera que podria ser una variant del signe `, mentre que Correa (2004, 91) el manté en el grup de signes sense identificar, com també fa de Hoz (2005, 370). Per Faria (1991, 193) el seu valor seria bu, com en el signari nord-oriental. Per Rodríguez Ramos (2002, 238) podria ser tant bo com bu, però llegeix bo a G.7.2B. Per Silgo (1989, 178), que segueix Fletcher (1982, 16), aquest signe representa el valor bu. Cal dir que és un signe poc freqüent i que els paral·lels potencials són escassos. En favor del valor bo cal esmentar la llegenda indígena de les monedes de Salacia (Alcácer do Sal): "·beuiboń (A.97), atès que el final IPO és característic dels topònims de la zona. Pel que fa al signe |¦|, la majoria d’investigadors (de Hoz 1976, 257; Untermann, 1990, 142; Faria 1991, 193; Rodríguez Ramos 2002, 233; Correa 2004, 86) consideren que és una variant de • en la qual per simplificació han desaparegut els traços diagonals, i el traç central s’ha dividit en dos, motiu pel qual l’interpreten amb el valor de bo. Aquest signe només es documenta al nom de la seca i|¦|lka i a un dels magistrats d’aquesta mateixa seca, |¦|dilkoś. Ambdós paral·lels són contradictoris, per una part OBVLCO seria un indici favorable a interpretar quest signe amb valor bu, mentre que BODILCOS seria un indici favorable a interpretar aquest signe amb valor bo. Més problemàtica per tractar-se d’un signe poc freqüent és la identificació del signe P, per alguns investigadors el seu valor seria assimilable al de e (Untermann 1990, 145; Faria 1991, 193; Rodríguez Ramos 2002, 238), mentre que per d’altres seria ti (Fletcher 1982, 16; Silgo 1989, 178; De Hoz 1993, 637). Al meu parer, hi ha altres signes que molt probablement ja representen aquests valors, _ per e i  per ti. Així doncs, tot i que els paral·lels que s’aconsegueixen amb el valor e són convincents, el valor concret de P al meu parer encara no es pot donar per identificat, com tampoc fa Correa (2004, 93): a vegades podria correspondre estrictament a e, Þ >lPś (G.7.2B) / kuleś i sPkel (G.7.2B) / ]IRSECEL(TS), potser també seria el cas de sPkel (G.7.2B) / sikil (G.7.2A1), amb doble canvi e/i, i en algun cas també podria correspondre a a, Přikań (G.7.2A1) / ařikań (G.7.2A1). També problemàtica és la identificació del signe Þ > que per alguns investigadors seria una simple variant de Þ (Rodríguez Ramos 2002, 237; Correa 2004, 86) mentre que per d’altres tindria el valor de ku (Untermann 1990, 145, nota 64; Faria 1990-1991, 78), tenint en compte el possible paral·lel Þ >lPś (G.7.2B) / kuleś. Tot i que aquest paral·lel és plausible, el fet que aquesta variant només es documenti en una ocasió i que el possible paral·lel contingui un segon signe conflictiu obliga a ser prudents. Per Fletcher (1982, 48) seria un nexe entre a i ko. El valor del signe Ú al meu parer encara no es pot donar per identificat, com tampoc fa Correa (2004, 92): els valor proposats per a aquest signe són ki (de Hoz 1976, 259; Silgo 1989, 177; Untermann 1990, 141; Faria5 1991, 193), ku (Rodríguez Ramos 2002, 236) i te Velaza (2007, 275). Cri5 Faria justifica l’ús de signes homòfons en la seva proposta, Ú - 2, bé perquè el primer signe representés un valor consonàntic /k/ i el darrer el sil·làbic /ki/ (Faria 1991, 195) o bé perquè el primer representés la sonora /gi/ i el darrer la sorda /ki/ (Faria 1995, 79). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 73 da l’atenció l’alternança d’aquest signe amb el signe ¢ - ka com a morf que segueix a antropònims, especialment quan aquests van seguits d’una quantitat, tal com passa al text B del plom G.7.2 de La Bastida amb els antropònims acabats per vocal. Potser aquesta alternança podria indicar una certa compatibilitat, tant funcional, com potser també pel valor representat, entre els morfs representats pels signes Ú i ¢ - ka. El signe  només apareix amb claredat al plom de Gador (H.1.1). En el signari sud-occidental és un signe sil·làbic associat a la vocal /a/ al qual es sol assignar el valor ba (MLH IV, 144). Aquest és el valor que també li assigna tentativament de Hoz (1980, 304) en signari sud-oriental, mentre que Untermann (1990, 249) i Correa (2004, 90) el consideren un signe pendent d’identificar. Per Rodríguez Ramos (2006, 40) podria ser una variant de ke. Per Faria (1990-1991, 78) seria una variant de be. Cap de les propostes realitzades em sembla convincent, tot i que caldria esperar una certa compatibilitat amb el valor que tingui aquest signe en el signari sud-occidental. El signe ƒ, per Rodríguez Ramos (2002a, 240) tindria el valor de to, en identificar en el text B del plom G.7.2 de La Bastida l’antropònim boto(i)ltiŕ. Per Faria (1990-1991, 78) inicialment seria una variant de ke o una variant de ŕ amb asta curta, però darrerament (Faria 2002a, 128) accepta la proposta de valor to feta per Rodríguez Ramos. Al meu parer aquest signe encara no es pot donar per identificat, com tampoc fan ni Untermann (1990, 145) ni Correa (2008, 287), però cal reconèixer que el paral·lel adduït és plausible i cobriria la darrera casella buida de la sèrie dental, suposant que només tinguéssim cinc caselles disponibles. Si no fos així, caldria considerar altres possibilitats, atès que amb altres valors sil·làbics de la sèrie dental també s’aconseguirien paral·lels plausibles: com per exemple un hipotètic bodí(i)ldiŕ. La possibilitat que en el signari ibèric sud-oriental existís una sisena sèrie vocàlica ha estat plantejada per de Hoz (1993, 179), en concret amb un timbre similar a i que marca com a í. En aquesta hipòtesi el signe  actuaria de sisena vocal i la seva existència justificaria els doblets de sil·labogrames amb vocal i que defensa de Hoz:  / P – tí / ti, 2 / Ú – kí / ki, U / Õ – bí / bi. La proposta no ha trobat gaires suports, explícitament en contra: Rodríguez Ramos (2002a 234 nota 6). Al meu parer la proposta tal com està plantejada no és correcta, atès que només per al primer element de cada parell hi ha arguments interns favorables al valor proposat, mentre que per al segon element de cada parell el valor proposat només està suportat per ser el valor d’aquest signe en el signari ibèric nord-oriental, mentre que els arguments interns actuen en favor d’altres valors. Tot i així, la idea d’una sisena sèrie vocàlica podria encaixar en el repertori de signes. Més enllà dels problemes per identificar amb fiabilitat els sil·labogrames de les sèries vocàliques o/u, hi podria haver signes sobrants suficients per cobrir les caselles que aquesta hipotètica sisena sèrie requeriria: el possible valor vocàlic de P, el possible valor velar de Ú, el possible valor labial de  i el possible valor dental de ƒ. El sistema dual sud-oriental La identificació de signes marcats en signari sud-oriental ja apareix en els treballs de GómezMoreno (1943, 276; 1961, 931), que planteja la possibilitat que les marques representessin una modificació del so del signe original, tot i que no precisa quina. Fins i tot Untermann (1990, 144 nota 57) ja arriba a pensar que l’objectiu de la marca podria ser la diferenciació entre oclusives sordes i sonores, tot i que no desenvolupa el tema, probablement pel seu escepticisme general sobre el sistema dual del signari nord-oriental (Untermann 1990, 134 i 143 nota 50). De fet, en la major part dels estudis realitzats sobre aquest signari (De Hoz 1976, 260; Fletcher 1982, 28, 56 i 61, Untermann 1990, 592; Faria 1990-1991,79; Quintanilla 1998, 237 nota 55; Correa 2004, 93) es fa VELEIA, 27, 2010 74 JOAN FERRER I JANÉ esment de l’existència de signes marcats, però sense proposar-ne normalment6 cap justificació. El corrent actual majoritari considera que les marques són una tendència general de l’epigrafia meridional sense valor distintiu i per tant les variants marcades s’ignoren o bé es tracten com al·lografs de les variants sense marcar (Untermann 1990, 248 i 249; Faria 1990-1991,78; Rodríguez Ramos 2002, 235 i 237; Correa 2004, 86 i 89; de Hoz 2005, 368). Els signes per als quals més freqüentment7 s’han identificat variants marcades són  - ti, W - tu, … - ke, 2 - ki, Þ - ko, Ú - ?, ‡ - ś, ¼ - ŕ i š - n. Normalment les marques són petits traços afegits a la forma canònica del signe, per exemple al text B del plom G.7.2 de La Bastida, però també es documenten variants on els traços són substituïts majoritàriament per punts (Correa 2004, 93), per exemple al plom G.15.1 del Llano de La Consolación, tot i en alguns casos poden conviure signes marcats amb punts amb signes marcats amb traços, com seria el cas del signe ti, marcat amb un punt, per exemple al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida. En el quadre següent (Figura 3) s’indiquen les parelles de variants de signes amb marca i sense (dualitats) que he identificat. He deixat buides les caselles quan una de les dues variants no es documenta i he considerat que no hi ha prou informació per inferir la variant complexa de la simple, o a l’inrevés. L’extrema heterogeneïtat dels textos sud-orientals i la seva escassetat causa que moltes de les variants identificades només apareguin en un sol text. Cal tenir en compte que en les dualitats que no es documenten explícitament, no sempre és obvi determinar si la variant documentada és la simple o la complexa, atès que hi ha variants que poden actuar tant de variants simples, com de variants complexes: és el cas de ki, ti i te. Aquest fet també es produeix en el sistema dual nord-oriental pels signes ti, to i ke. Per tal de desfer les ambigüitats plantejades he usat els criteris que s’expliquen a continuació, que no asseguren l’encert total, però que plausiblement constitueixen un bon heurístic i eliminen l’arbitrarietat de les interpretacions ad-hoc: — Si en un text s’usa una variant de ti amb traç central i traç addicional exogen (D1/D2) com a variant complexa, considero que també en el cas de ki s’usa el mateix criteri (D1/D2) per marcar la variant complexa: p.e. biśkibideŕseti (G.7.5A*). El raonament també seria vàlid a la inversa. Aquest criteri estaria suportat per les dualitats explícites de ki i ti del text B del plom G.7.2 de La Bastida. En el cas del signe 2 - ki del text B del plom G.7.2 de La Bastida s’ha proposat (Faria 1990-1991,79; Correa 2004, 93) que la marca fos una forma de distingir l’ús fonètic de l’ús metrològic d’aquest signe. Al meu parer, aquest ús de la marca no estaria justificat, atès que la marca no apareix en altres signes metrològics del mateix text i en canvi, apareix en signes que no formen part de cap expressió metrològica. En el cas del signe ¼ - ŕ alguns investigadors (Beltrán 1954, 11; Tovar 1955, 275; de Hoz 1976, 255; Quintanilla 1998, 237) han considerat que la marca podria ser la forma de distingir les dues vibrants, tal com passa en signari grecoibèric. La identificació del signe per la segona vibrant en el signari sud-oriental, ² - r, havia deixat aquesta proposta en segon pla, però l’ús coherent de la marca permet recuperar aquesta proposta en el context d’un sistema més general. 7 Correa (2004, 93) també identifica possibles marques en els signes 5 - u (G.12.3 i G.17.1) i ² - r (H.2.1), però les dificultats de lectura dels textos on 6 s’identifiquen m’inclina a no considerar-les de moment significatives. També podria ser el cas de  - i i  - o al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida, però el fet que tot i ser dos dels signes més freqüents i que la forma marcada no es repeteixi en cap altre text em fa plantejar la possibilitat que les suposades marques no fossin traços secundaris. Tot i així, cal tenir present que en signari ibèric nord-oriental molt esporàdicament també apareixen signes compatibles amb la interpretació de vocals marcades: i i a en una ceràmica grisa del Turó de Can Olivé (Cerdanyola del Vallès) (Ferrer i Jané 2008, 92; Francès - Velaza - Moncunill 2008, 224), e i u en algunes inscripcions pintades de Llíria (F.13.3 i F.13.5) i o en el signari del Castellet de Bernabé (Llíria). Addicionalment, la reconstrucció d’aquest signari permet pensar en un signari de 26/27 signes completament doblat (Ferrer i Jané 2009, 217), tot i que potser no totes les dualitats fossin significatives, atès que les dues variants de a presents són gairebé idèntiques. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 75 Figura 3. Dualitats identificades — Si en un text s’usa una variant de ti sense traç central per indicar la variant simple (D3/D4/ D5/D6), considero que també en el cas de ki s’usa el mateix criteri (D3/D4): p.e. banotagian (G.15.1). El raonament també seria vàlid a la inversa. Aquest criteri estaria suportat per les dualitats explícites de ki i ti del text A1 del plom G.7.2 de La Bastida. — Si el signe e està present al text en forma romboïdal8 sense cap traç, considero que la variant simple de ti hauria d’aparèixer amb traç central i la complexa amb un traç exogen addicional (D2): p.e. [-]sdeeiarHti+ (Olcina 2001, 32). Circumstància extrapolable a ki (D2): p.e. Heŕogian (H.5.1). — Si el signe e està present al text en la forma de rombe o cercle amb una aspa interior, considero que aquesta forma anòmala apareix per diferenciar-se de la variant simple de ti que hauria d’ocupar la forma habitual del signe e, és a dir la variant en forma de rombe o cercle sense traç interior, i que per tant la variant complexa de ti portaria el traç o punt interior (D3/D4/ D5/D6): p.e. iskeŕadin (A.100). Circumstància extrapolable a ki (D3/D4). — Quan els criteris anteriors no són aplicables, considero que les inscripcions procedents d’un mateix jaciment segueixen el mateix criteri: p.e. interpretant les variants de ki (D3/D4), p.e. segitekeŕ (G.16.1A), i ti (D3/D4/D5/D6), p.e. konildiŕ (G.16.5), amb traç o punt interior com a variants complexes als plats d’Abengibre, atès que a G.16.1B es documenta explícitament la dualitat D3 de ti, on la variant simple no porta ni punt ni traç interior. 8 En molts textos on apareix aquesta variant no hi ha dades concloents per decidir si el rombe, ´, està representant el valor e o el valor ti. La lectura e del rombe VELEIA, 27, 2010 comportaria la lectura ti del signe , mentre que la lectura ti del rombe comporta la lectura di del signe . 76 JOAN FERRER I JANÉ — Finalment, en absència d’altres criteris, dono prioritat a les dualitats més freqüents. En el cas de ki, les que en la variant complexa porten el traç al cap: D3/D4, p.e. egian (Camareta). I en el cas ti, les que en la variant complexa porten el traç o punt interior: D3/D4/D5/D6, p.e. ildigiŕa (A.97). En el cas te, aquest és l’únic criteri possible, essent les més freqüents les que la variant simple porta dos traços: D1/D2/D4/D5/D6: p.e segitekeŕ (G.161A). Només la meitat de les dualitats identificades apareixen simultàniament en un mateix text. En el quadre següent (Figura 4) s’indiquen els textos que contenen dualitats explícites. Com més llarg és un text, més probable és que hi apareguin dualitats explícites, és per això que el text amb més dualitats (6) és el text de la cara B del plom G.7.2 de La Bastida, el text ibèric sud-oriental més llarg. Els signes que més freqüentment apareixen formant dualitat són ke/ge (5), r/ř (5) i ti/di (4), en canvi ni ta/da, ni tu/du es documenten explícitament. Les tres vibrants es documenten conjuntament als textos B i A1 del plom G.7.2 de La Bastida, al text B del plom G.7.5* també de La Bastida (Fletcher - Bonet 1991-1992) i al plom MLH III *10. Les tres sibilants es documenten al plom de Gador (H.1.1) i a l’estela de Castulo (Cabrero 1994, 303). Figura 4. Textos explícitament duals A continuació s’analitzen els signes amb dualitats identificades. Per a cada signe en primer lloc s’individualitzen cadascuna de les dualitats proposades. A continuació es classifiquen el segments on apareix el signe en qüestió en elements coneguts, normalment formants antroponímics, i es compara amb la forma normal esperada (de Hoz 1985, 453; Correa 1992, 264; Ferrer i Jané 2005, 958, nota 4). Els paral·lels indicats per a cada forma normal no són exhaustius, tot i que sempre que és possible s’intenta donar un paral·lel en cadascuna de les fonts possibles: llatí, en MAJÚSCULES, grecoibèric, en cursiva, i ibèric dual, en negreta cursiva. Cal tenir en compte que el corpus d’inscripciVELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 77 ons ibèriques sud-orientals és molt reduït, unes 50 inscripcions9 i una desena d’emissions monetals, en front de les més de 2000 inscripcions ibèriques nord-orientals i quasi un centenar d’emissions monetals. Per tant, les dades favorables a l’existència d’un sistema dual en el signari sud-oriental hauran de ser necessàriament de menor magnitud en comparació a les que es podien esgrimir a favor del signari dual en el signari ibèric nord-oriental. Entre els paral·lels recollits també es detecten certes incoherències, circumstància que també es produeix en el sistema dual del signari nord-oriental. Les incoherències esporàdiques no les considero un problema, atès que poden estar originades per múltiples causes: errors d’escriptura, factors dialectals, fenòmens d’assimilació, homografies casuals10, particularitats en la notació del sistema encara no detectades11, errors en les transcripcions publicades, errors de segmentació, etc. (Ferrer i Jané 2005, 958, nota 5). ka/ga - ¢ El problema d’aquesta dualitat és que els candidats a variants complexes es documenten només esporàdicament, bé en segments de lectura dubtosa, o en segments sense paral·lels clars. En canvi, la variant simple es documenta amb freqüència i amb claredat. Figura 5. Dualitats del signe ka — D1: Aquesta dualitat es podria documentar de forma explícita al text B del plom G.7.2 de La Bastida, si es confirma la correcció de lectura del primer signe del text de l’antropònim ganibeřon (MLH III 69/35). Aquest signe apareix dibuixat estranyament irregular, amb el primer traç quasi vertical i la meitat d’ample que els altres signes ka simples, tot i que en ser el primer signe escrit —és un text escrit de dreta a esquerra i de baix cap a dalt— hauria d’haver estat traçat amb comoditat. Cap la possibilitat —no he inspeccionat directament la peça, però les fotografies publicades deixen oberta la possibilitat— que sigui un signe ka complex amb un traç addicional a la seva meitat dreta. Aquest traç interior podria ser la meitat inferior del traç que sembla representat en els dibuixos publicats, mentre que l’extrem no dibuixat del traç lateral podria estar dissimulat pel desgast de l’extrem del plom. La variant Algunes inscripcions sud-orientals que no presenten cap morf o element ibèric lèxic conegut podrien no ser ibèriques, especialment aquelles que apareixen en els marges o fora del territori considerat tradicionalment ibèric. Cal tenir present que fins i tot la sola presència d’antropònims ibèrics no és garantia de la ibericitat d’un text. Però tampoc l’absència d’aquests elements característicament ibèrics significa necessàriament que el text no sigui ibèric, atès que el coneixement actual sobre la llengua ibèrica no deixa de ser parcial. Entre els textos amb seguretat no ibèrics consi9 VELEIA, 27, 2010 derats en aquest treball es troba el nom indígena de la seca de Salacia (Alcácer do Sal, Portugal) situada clarament fora de territori ibèric, però que usa un signari compatible amb l’ibèric sud-oriental. 10 En algun cas podrien ser causades per la interferència de textos no ibèrics en el corpus sud-oriental (veure nota anterior) o per la presencia d’antropònims no ibèrics en textos ibèrics. 11 Com podria ser la interferència d’alguna inscripció sud-oriental total o parcialment no dual en el corpus actual. 78 JOAN FERRER I JANÉ Figura 6. Cara B del plom G.7.2 de La Bastida (Moixent). Dibuix MLH simple d’aquesta dualitat es documenta en aquest plom a l’antropònim sakaŕbaś (MLH III 96/27) i en tots els morfs ka que separen els antropònims de les quantitats. Aquesta dualitat potser també es podria documentar en un plom de procedència desconeguda (Gil Farrés 1984; Untermann 1990, 102, *10) considerat fals12, si algunes de les variants transcrites com a variants del signe a en el dibuix original que presenten el traç extern llarg fossin en realitat variants de ka13. La variant simple per exemple al fragment kařes i la variant complexa potser per exemple al segment gasr en el dibuix original, potser gaska si la solució a la seqüència estranya sr passés per corregir el signe r per un signe ka, o bé gas(Vocal)r si la solució passés per reconstruir una vocal elidida. Aquesta dualitat també es podria documentar de forma implícita al vas de plata (H.3.2) de Santiesteban del Puerto, on el signe ka dibuixat presenta un traç addicional a la part inferior i interior dreta, tot i que la lectura és dubtosa. En la resta de textos es documenta la variant simple que podria pertànyer a aquesta o les altres dualitats: Entre d’altres, és el cas de l’element ařikań / Přikań (Faria 1991, 189) del text A1 del plom G.7.2 de la Bastida de les Alcuses, dels topònims ibulka (A.100) i kaštilo14 (A.95) i dels antropònims kaŕesir (Faria 1997, 107) de la cova de La Camareta (Hellín) (Pérez Rojas 1993) i uŕkail i uŕkailbi (De Hoz, 1980, p. 314; Faria, 1990-1991, 81) magistrats de les emissions d’Obulco (A.100). — D2: Aquesta dualitat es podria documentar de forma explícita en el text d’una estela de Castulo (Linares) (Cabrero 1994, 303)15 de lectura poc clara. La variant complexa al primer sig12 Plom considerat fals pel primer editor (Gil Farrés 1984) i també per Untermann (1990, 102). Rodríguez Ramos (2002b, 267) també el considera fals, però considera que podria estar inspirat en un d’autèntic. De Hoz (2000, 4) en canvi no veu raons decisives per considerar-lo fals. Tot i no haver pogut fer una autòpsia del plom ni disposar de fotografies de bona qualitat, jo tampoc veig sòlids els arguments en favor de la seva falsedat. La presencia de dues variants de n i ŕ encaixa en el model dual del signari i no pot ser considerat una prova de falsedat, sinó al contrari d’autenticitat, atès que la forma marcada de r anàloga a la forma marcada de n seria una aportació coherent i no documentada en cap altre text. Algunes combinacions de signes conflictives, per exemple sr, haurien de ser revisades amb una autòpsia o una fotografia de qualitat, bé podria tractar-se d’una elisió involuntària de la vocal o bé potser un error de transcripció de r per ka. També s’ha de considerar un indici favorable a la seva autenticitat, la presencia de la paraula iustir quan el signe r encara no havia estat proposat amb el seu valor actual (Untermann 1990). D’aquest plom no se n’ha publicat cap transcripció, només un dibuix i una fotografia que permet plantejar identificacions alternatives d’alguns signes del dibuix. 13 La mateixa confusió es podria produir al signe final del probable topònim ildigiŕa, (A.98, CNH, 356 n.º 1-2) (Faria 1991a, 162) que podria llegir-se també com ildigiŕga (de Hoz 1980, 305; Correa 2004, 98, nota 81), tot i que en aquest cas la interpretació del signe final com a em sembla la mes plausible. 14 Veure nota 75. 15 Agraeixo a Javier Cabrero (UNED) les informacions facilitades. A la publicació original només es va publicar un dibuix, però hi ha disponible una fotografia de la peça a la web del Museo de Linares (n.º inv. CE02154). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 79 ne del text de la primera línia: gaŕ+16 i la variant simple al primer signe del text de la segona línia kabi?iš17, potser kabikoiš. — D3: La variant complexa d’aquesta dualitat està documentada al plom G.24.4* del Amarejo (Bonete)(Broncano 1989, 99) al segment bigalu18; (Faria 1990-1991, 77; Correa 2008, 283). En aquesta variant el traç interior ha estat substituït per un punt, circumstància que és coherent amb el fet que totes les variants complexes dels ploms d’aquest jaciment estan marcades per un punt en lloc d’un traç. — D4: La variant complexa que defineix aquesta possible dualitat es documenta a un plat de plata de Santiesteban del Puerto (H.3.1). Les alternatives preses en consideració a MLH en la lectura d’aquest signe són ka i a. També s’ha considerat l’alternativa tu, que permetria identificar un formant antroponímic conegut, aitu (Rodríguez Ramos 2002b, 253). Al meu parer, la lectura ka és la més probable des del punt de vista estrictament formal. A més, permetria identificar l’element aiga al començament del text i aïllar un probable antropònim, adiboŕ, en la resta del primer segment abans que comenci l’expressió metrològica. L’element aiga tindria com a paral·lel les formes aigas i aigase que es documenten en companyia d’antropònims al plom F.6.1 del Pujol de Gasset (Castelló): aŕgitiger · aigas i ultitegeŕaigase. La redundància que provocaria la lectura ka és assumible, atès que apareix de forma puntual en tots els signaris paleohispànics i en aquest cas es produeix en un límit entre elements. Tot i els problemes per trobar variants complexes, la distribució de marques en aquest signe és compatible amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva. Quasi sempre que és possible establir la sonoritat d’un element es correspon amb un element sord: sakaŕ 19, uŕka20, kaŕeś 21 i el morf ka22. També la comparativa dels dos topònims coneguts, ibulka i kaštilo amb els seus equivalents llatins, OBVLCO i CASTVLO són positius en la consideració de la variant simple amb el valor de sorda. Un altre possible paral·lel és l’element ařikań/Přikań del text A1 del plom G.7.2 de la Bastida de les Alcuses amb l’element arikane23 en el plom B.7.34* de Pech Maho (Solier 1979). Els únics elements amb paral·lels sonors serien aiga24 i gani25, tot i que cal tenir en compte els dubtes de lectura d’aquest darrer. — sakaŕ: sakaŕbaś (G.7.2B, D1). — uŕka: uŕkail (A.100, D1-2-3-4), uŕkailbi (A.100, D1-2-3-4). — kaŕes: kaŕesir (Camareta, D1-2-3-4), kařes (MLH III, 102, *10). — NP + ka: ka (G.7.2B, D1; G7.2A1, D1-2-3-4). — aiga: aigaadibor (H.3.1, D4) — gani: ganibeřon (G.7.2B, D1). 16 kabiti (Cabrero 1994, 303), aŕko o ababo (Rodríguez Ramos 2005, 124). 17 kauaiś (Cabrero 1994, 303), kabito · iś (Rodríguez Ramos 2005, 124). 18 lkalu / gakalu / ukalu (Broncano 1989, 99), lkalu (Faria 1992-1993, 278), katulu / kakalu (Rodríguez Ramos 2005, 125). akalu (Moncunill 2007, 75). 19 sakaŕbedin (B.7.31), sakaŕiskeŕ (G.1.1), SACAL/ ISCER (CNH, 332 n.º 14). 20 uŕketigeś (C.21.1), uŕke (G.1.1), VRCESTAR (CIL II, 2067), VRCHAIL (CIL II, 1087), VRCHATETELLI (CIL II, 2967). VELEIA, 27, 2010 21 kaŕesir (F.13.3), kaŕesban (F.13.5). Tot i que cal tenir en compte gaŕeśoŕ (B.1.373*). 22 katubaŕeka (B.1.373*), talskokate (C.4.1). 23 Potser també en la forma aŕikame precedir d’un possible element eb(a) al plom C.2.3 d’Ullastret. 24 aigas (F.6.1): tot i que cal tenir en compte que aquest plom presenta un alt nombre d’incoherències en l’ús del sistema dual. 25 ganikbos (G.13.1). 80 JOAN FERRER I JANÉ ta/da - T De forma similar al que passa amb la dualitat anterior, tampoc en aquesta dualitat s’identifica clarament la variant complexa. Bàsicament només hi ha dues variants de ta que difereixen només en l’angle d’inclinació dels dos traços que la formen: és a dir, una en forma de signe de sumar i l’altra en forma de signe de multiplicar. Figura 7. Dualitats del signe ta — D1: Aquesta possible dualitat no es documenta explícitament. La forma simple és la que té la forma de signe de multiplicar, mentre que la forma complexa presentaria un traç vertical addicional seguint l’estil de les dualitats nord-orientals del signe ta. Els exemples d’us de la variant simple serien el possible antropònim tautan del plom G.24.3* del Amarejo (Bonete) (Broncano 1989, 99) i el magistrat monetal otagiiś (De Hoz, 1980, p. 314; Faria 1990-1991, 81) d’una de les emissions d’Obulco (A.100). Entre d’altres, aquesta variant es documenta també al segment banotagian del plom G.15.1 del Llano de la Consolación i al segment śntarlabitan26 de la cara B del plom G.7.5* de La Bastida de les Alcuses (Fletcher - Bonet 1991-1992). La variant complexa es podria documentar a la cara A del plom de procedència desconeguda G.0.1, tot i que la variant simple de D2 apareix a la cara B. El fet que d’aquesta inscripció només se n’hagin publicat dibuixos impedeix verificar la correcció del dibuix. — D2: Aquesta dualitat no es documenta explícitament. La forma simple és la que té la forma de signe de sumar. Els exemples d’ús de la variant simple serien els antropònims Þ >lPśtautin27, biuŕtageŕ (MLH III 43/111) i aŕtageŕ (MLH III 12/111) al text B del plom G.7.2 de La Bastida Figura 8. Cara A del plom G.15.1 del Llano de la Consolación (Montealegre del Castillo). Dibuix MLH El segon signe és aparentment una n, cosa que produiria una seqüència aberrant śn que bé hauria ser producte d’una transcripció incorrecta confonent el signe n per uns plausibles i o u, o potser per un error d’escriptura oblidant una vocal o permutant sig26 nes. uśtarlabitan (Faria 1992-1993, 278). śitarlabitan (Faria 1994b, 70). śutarlabisn (Untermann 1996, 101). śntarlabitan / śitarlabitan / śutarlabitan (Rodríguez Ramos 2002a, 241). śitarlabitai (Moncunill 2007, 285). 27 kuleśtautin (MLH III 80/121). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 81 de les Alcuses. Entre altres, aquesta variant es documenta també als elements kita$rkir i kitar del text A1 del mateix plom, al segment baśirtaŕakaŕ del text A2 del mateix plom. La distribució de marques en aquest signe és molt irregular. És compatible en els formants antroponímics tautin28 i tageŕ29. I amb menys claredat, també ho podrien ser els finals de segment tagian (G.15.1) o taŕakaŕ (G.7.2A2) que es podrien posar respectivament en relació amb l’element tagiar (B.7.32, B.8.20, etc.) i el topònim ibèric TARRACO: en contra la vascona Tárraga (Ptol. 2.6.66). En canvi, no ho és en el cas del magistrat monetal de les emissions d’Obulco otagiiś (A.100), que té per paral·lel més proper (Faria 1992, 43) el d’un altre magistrat ODACIS (CNH, 133, 3) de les emissions de Salacia (Alcácer do Sal). Tampoc ho és en els casos dels elements kita$rkir i kitar, que sembla que s’haurien de posar en relació amb els elements kidar (G.1.6) i kidei (G.1.1). Tampoc ho seria en el cas del final de segment bitan (G.7.5*) que es podria posar en relació amb el freqüent bedan / bidan30 de Llíria. — tautin: Þ >lPśtautin (G.7.2B, D2), potser tautan (G.24.3, D1) en compartís l’arrel. — tageŕ: biuŕtageŕ (G.7.2B, D2), aŕtageŕ (G.7.2B, D2). — kidar / kidei: kita$rkir (G.7.2A1, D2), kitar (G.7.2A1, D2). ke/ge - … Aquesta dualitat és clarament identificable, atès que no es produeixen confusions entre variants simples i complexes i en un parell d’ocasions es documenten les dues variants en el mateix segment. La variant simple és constant respecte dels traços presents, el tret addicional pot estar representat tant per un punt (D3 i D4) com per un traç (D1 i D2) i la seva posició és variable. A efectes de diferenciar dualitats he tingut en compte la forma del traç davanter que apareix a vegades com un semicercle habitualment separat del traç vertical (D1, D3 i D4) i a vegades com un angle habitualment enganxat al traç vertical (D2). Figura 9. Dualitats del signe ke — D1: La variant complexa d’aquesta dualitat porta un traç afegit a la part inferior del traç semicircular davanter. Aquesta dualitat es documenta explícitament al text B del plom G.7.2 de la Bastida de les Alcuses (Moixent): la variant complexa per exemple a l’antropònim biuŕtageŕ (MLH III 43/111) o aŕtageŕ (MLH III 12/111). Mentre que la variant simple es documentaria a l’antropònim sPkel (MLH III 100/0), si fem cas del dibuix d’Untermann a MLH o al de Serra Ràfols (1936, 336), però no al de Fletcher (1982, 44) que dibuixa un traç. A les fotografies publicades no s’aprecia cap rastre del traç, tot i que la zona sembla desgastada per un dels plecs del plom. Un altre exemple per la variant simple seria l’etnònim uŕkesken (A.96) (CNH 329: 2). TAVTINDALS (TS), tautintibaś (C.21.1). tageŕ, llegit bokar a la primera edició (B.23.11*, Campmajo - Untermann 1991, 49, 7h), si com passa en d’altres inscripcions de la Cerdanya la variant de mig traç actua de variant simple d’una variant complexa 28 29 VELEIA, 27, 2010 de traç complet (Ferrer i Jané, e.p). BILISTAGE (Livi 34.11). 30 benebedaner (F13.12 i F13.28), ]bedane[ (F.13.73), ]okumbedane (F.13.43), tolirbidane (F.13.5 i F.13.27), però tuŕgosbetan (C.1.24*). 82 JOAN FERRER I JANÉ Figura 10. Cara A del plom G.7.2 de La Bastida (Moixent). Dibuix MLH — D2: La variant complexa d’aquesta dualitat porta un traç creuant o afegit a la part inferior del traç vertical (D4). Aquesta dualitat es documenta explícitament al text A1 del plom G.7.2 de la Bastida de les Alcuses (Moixent) dins d’un mateix segment: l’antropònim uŕketiiger (MLH III 140/125). Aquesta dualitat també es podria documentar aparentment de forma explícita al text A del plat de plata G.16.1 d’Abengibre, la simple a l’antropònim segitekeŕ (Faria 1990-1991, 87; Rodríguez Ramos 2002b, 270) i la complexa a l’antropònim iltiŕtegeŕ 31 (MLH III 61/123), tot i que de forma aparentment contradictòria. Altres exemples per la variant simple: l’antropònim iskeuniŕ (G.17.1) (Untermann 1990, 635; Faria 1990-1991, 86), l’antropònim iskeradin (A.100) (MLH III 64/19) i l’etnònim uŕkesken (A.96) (CNH 329:1 i 3). — D3: La variant complexa d’aquesta dualitat porta un punt en la part inferior. Aquesta dualitat es documenta de forma explícita al plom G.15.1 del Llano de la Consolación (Montealegre del Castillo): la forma simple per exemple a l’antropònim iskeŕiar (MLH III 64/56) i la forma complexa a l’antropònim aitigeldun (Untermann 1990, 209, nota 5; Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253). — D4: La variant complexa d’aquesta dualitat porta un punt a la part superior del traç semicircular davanter. Aquesta dualitat es documenta explícitament al plom G.24.1* del Amarejo (Bonete) (Broncano 1989, 96 i 99) dins d’un mateix segment: a l’antropònim uŕketeger 32. La distribució de marques en aquest signe és compatible amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva: els elements compatibles amb l’oclusiva sorda serien iskeŕ 33, uŕke34 i eŕoke35, mentre Tant en els dibuixos com a les fotografies publicades s’aprecia un traç que sobresurt a la part inferior del darrera del signe ke. 32 La lectura com a n del darrer signe: uŕkeoken / uŕkesken (Rodríguez Ramos 2002a, 243), uŕkeoken (Correa 2008, 282) o uŕketegen (Faria 1992-1993, 277; 2003,329) planteja un problema, atès que sobraria un traç a la dreta del signe llegit n, a més la part baixa del signe llegit n no es apreciable per causa de la fractura i podria no existir. El traç addicional tampoc hauria de ser la marca d’una n marcada, atès que en aquest mateix text la n apareix marcada amb un punt. Així doncs, he recuperat la lectura d’aquest signe de l’edició original 31 (Broncano 1989, 96 i 99), uakeokebe, on aquest signe s’interpreta com un signe r irregular, tot i que llegit encara amb el valor be. La posició elevada de la possible r trobaria justificació en la posició elevada de la u en aquest mateix segment. En contra cal indicar que en un altre plom d’aquest jaciment apareix un signe r perfectament regular. En tot cas, a efectes dels paral·lels, la lectura tegen també estaria avalada: iuntegen (G.13.1). 33 sakaŕiskeŕ (G.1.1), ISCER (CNH 332:14). 34 uŕketigeś (C.21.1), uŕke (G.1.1), URCESTAR (CIL II, 2067). 35 bideŕokan (C.17.1), a]dinbaśteeŕoke (C.17.1), biderukan (F.17.2). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 83 Figura 11. Plom G.24.1 del Amarejo (Bonete). Dibuix Broncano que els compatibles amb la sonora serien tageŕ 36 i l’infix -ge-37. Amb dubtes: teger/tegeŕ 38 i tiger 39 per la sonora, i sken40 i potser sPkel 41, per la sorda. — uŕke: uŕketiiger (G.7.2A1, D2), uŕkesken (A.96, D2) i uŕketeger (G.24.1*, D4). — iskeŕ: iskeŕiar (G.15.1, D3), iskeuniŕ (G.17.1, D2) i iskeŕadin (A.100, D2). — tageŕ: biuŕtageŕ (G.7.2B, D1), aŕtageŕ (G.7.2B, D1). — teger: uŕketeger (G.24.1*, D4). — tegeŕ: iltiŕtegeŕ (G.16.1A, D2), però amb una incoherència: segitekeŕ (G.16.1A, D2), tot i que en tractar-se d’un dels plats de plata d’Abengibre de lectura complexa, podria ser que el traç addicional existís, però hagués passat desapercebut. — tiger: uŕketiiger (G.7.2A1, D2). Però amb dues incoherències: sosintiker (G.7.2A1, D2) i ildiŕtiker (G.16.1B, D2), aquest darrer amb problemes de lectura similars als indicats per l’element anterior. — eŕoke: odeŕoketa (G.15.1, D3)42. — sken: ikalesken (A.95, D2) i uŕkesken (A.96, D2) / uŕkesken (A.96, D1-3-4). — -ge-: aitigeldun (G.15.1, D3). te/de - @ A les dualitats d’aquest signe hi ha ambigüitats d’interpretació, atès que hi ha variants d’un, dos i tres traços i per tant la variant de dos traços podria ser la simple de la de tres traços o la complexa de la d’un traç. Aquesta circumstància també es produeix en el signari dual nord-oriental en les variants de ti, to i ke. El fet que només hi hagi un cas de variant d’un sol traç convida a considerar aquest cas com a marginal i per tant a interpretar, si no hi ha altres arguments, que les variants de 36 tageŕ, llegit bokar a la primera edició (B.23.11*, Campmajo - Untermann 1991, 49, 7h), si com passa en d’altres inscripcions de la Cerdanya la variant de mig traç actua de variant simple d’una variant complexa de traç complet (Ferrer i Jané, e.p.). BILISTAGE (Livi 34.11). 37 També per l’infix ge hi ha indicis de que es representaria amb la sonora: abaŕgeborste (B.1.373*) (Solier - Barboteau 1988) en el context de la formació de numerals complexos (Orduña 2005; Ferrer i Jané 2009). 38 neitegeŕ (C.2.3). Probablement també bakontegeŕ, tot i que anteriorment l’havia considerat una incoherència (Ferrer i Jané 2005, 958 nota 5) bakontekeŕ (C.4.1), atès que hi ha dualitats nord-orientals on la variant de ke de mig traç, habitualment complexa, actua de variant simple davant de variants amb traç complet (Ferrer i Jané e.p.). VELEIA, 27, 2010 ildiŕtigeŕ (B.7.35*), TARTIGAR (IRSAT-104). Tot i que no hi ha informació fidedigne en signari nord-oriental sobre el comportament sord o sonor del signe ke en la freqüent terminació sken de les llegendes monetals. L’ús esporàdic en inscripcions noduals de la variant marcada es podria considerar una reminiscència de l’ús original en escriptura dual i per tant es podria considerar un indici positiu de que el seu valor era de sorda. 41 Per l’antropònim sekel, si es confirmés la lectura del signe en forma de trident com un so vocàlic compatible amb e, hi podria haver un paral·lel avalant l’ús de la sorda a l’antropònim ]IRSECEL (TS). 42 otiŕoketa (MLH III); oteŕoketa (Faria 1991, 195; Rodríguez Ramos 2005, 125). 39 40 84 JOAN FERRER I JANÉ dos traços són les simples. El tret addicional pot ser un punt o un traç que pot estar incorporat a la forma canònica del signe o ser exogen: Figura 12. Dualitats del signe te — D1: En aquesta dualitat el signe complex presenta tres barres inclinades cap avall seguint la direcció de l’escriptura, mentre que la variant simple només en presenta dues. La variant complexa es documenta en el nom d’un dels magistrats d’unes emissions properes a les d’Obulco (A.101), deHailkoś, en un plom de procedència desconeguda (Gil Farrés 1984; Untermann 1990, 102, *10) considerat fals a MLH i potser en una tapa (G.9.16*) de l’Illeta dels Banyets (Olcina 2001, 32), tot i que el traçat d’un dels traços interiors és una mica irregular: [-]sdeeiarHti+43. La variant simple de dos traços es documenta al plat G.16.1 d’Abengibre als antropònims segitekeŕ (Faria 1990-1991, 87; Rodríguez Ramos 2002b, 270) i iltiŕtegeŕ (MLH III 61/123) i en un recipient de plata (H.3.2), al possible antropònim teteli (Rodríguez Ramos 2002, 270), tot i que en aquest darrer cas amb dubtes de lectura44. També es podria documentar a les inscripcions rupestres del Abrigo de la Reina (Pérez Ballester 1992) i del Salobral (G.17.1), tot i que són inscripcions amb greus problemes de llegibilitat. Convé tenir present que la variant simple d’aquesta dualitat podria ser també la variant simple de les dualitats D4 i D5 i la complexa de D3. — D2: Aquesta dualitat és equivalent a l’anterior però girada 180º. És a dir, el signe complex presenta tres barres inclinades cap dalt seguint la direcció de l’escriptura, mentre que la variant simple només en presenta dues. La variant complexa només es documenta en el text A1 del plom G.7.2 de La Bastida, als segments kidedi$r i otalau(eder, mentre que la variant simple, que coincidiria amb la variant simple de la dualitat D6, no es documenta. — D3: En aquesta dualitat la variant simple només té un traç i només es documenta al plom G.24.1* del Amarejo (Bonete) (Broncano 1989, 96 i 99) a l’antropònim uŕketeger. La variant complexa que li correspondria seria una variant de dos traços, com per exemple la que actua de variant simple a les dualitats D2 i D6. Aquesta variant presenta un dubte addicional d’interpretació, atès que pot ser interpretat com una de les variants d’o verticalitzades (Rodríguez Ramos 2002a, 243; Correa 2008, 282), com la que apareix a la inscripció (H.14.1*) de Baeza (De Hoz 1994, 179), però també tal com al meu parer és en aquest cas, com una variant de te d’un sol traç (Faria 1992-1993, 277). També seria possible la lectura [-]sdetiiarHdi+, amb una dualitat explícita del signe ti del tipus D4. Altres propostes de lectura: s?eiarkiti+ (Olcina 2001). eiarkidita[l]ste (Faria 2003, 323). s+eiarkiti[ o tikirairtes[--]+ (Moncunill 2006, 266). 43 El segon signe te presenta tres traços en els dibuixos publicats, tot i així, dos d’ells estan molt junts, raó per la qual un d’ells podria no ser part del signe. 44 VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 85 — D4: En aquesta dualitat el signe complex presenta dues barres inclinades cap avall seguint la direcció de l’escriptura i un punt centrat entre les dues barres, mentre que la variant simple no presenta el punt central. La variant complexa només es documenta al plom del Llano de la Consolación (G.15.1) al segment odeŕoketa. La variant simple d’aquesta dualitat coincidiria amb la variant simple de les dualitats D1 i D5 i amb la complexa de D3. — D5: En aquesta dualitat el signe complex presenta dues barres inclinades cap avall seguint la direcció de l’escriptura i un traç diagonal cap avall a meitat inferior de la part posterior del signe, mentre que la variant simple no presenta aquest traç addicional. Aquesta dualitat és l’única que es documenta de forma explícita. I només es documenta a la cara A del plom G.7.5* de La Bastida (Fletcher - Bonet 1991-1992): la forma complexa al segment biśkibideŕseti i la forma simple al segment teia, tot i que el traç de la variant complexa no apareix reflectida en els dibuixos publicats, però s’aprecia bé a les fotografies. — D6: En aquesta dualitat el signe complex presenta dues barres inclinades cap dalt seguint la direcció de l’escriptura i un traç diagonal cap amunt a mitja alçada en la part davantera del signe, mentre que la variant simple no presenta aquest traç addicional com la variant simple de la dualitat D2. La variant complexa d’aquesta dualitat es documenta a la cara B del plom G.7.5* de La Bastida (Fletcher - Bonet 1991-1992) al segment kośbideŕtuan, tot i que el traç de la variant complexa no apareix reflectida en els dibuixos publicats, però s’aprecia bé a les fotografies. La variant simple d’aquesta dualitat no es documenta, però coincidiria amb la variant simple de D2. Figura 13. Cara B del plom G.7.5* de La Bastida (Moixent). Dibuix Fletcher La distribució de marques en aquest signe és compatible amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva. Per a la sorda: tegeŕ45 i tetel 46 i per la sonora: kidei (G.1.1) i el morf d(e)47 en possibles esquemes verbals (Ferrer i Jané 2005, 966 nota 33; 2006, 154 nota 98 i 100): odeŕoketa (G.15.1), kośbideŕtuan (G.7.5B*) i biśkibideŕseti (G.7.5A*). Tot i que cal tenir en compte que només tegeŕ / teger es documenta amb certa freqüència, que tetel procedeix d’un text amb dubtes de lectura i que el morf d(e) no sempre es clarament aïllable i presenta algunes irregularitats. — tegeŕ / teger: segitekeŕ (G.16.1A, D1-4-5/D3), iltiŕtegeŕ (G.16.1A, D1-4-5/D3), uŕketeger (G.24.1*, D3). neitegeŕ (C.2.3). VRCHATETELLI (CIL II, 2967). 47 sukurba · bidedean (F.13.75*) (Guerin - Silgo 1996, 204), tortonbalaŕbideŕokan (C.17.1), 45 46 VELEIA, 27, 2010 bilosaŕkerdegiar (Panosa 1993 19.2), kaŕesirdeegiar (F.13.3), però a]dinbaśteeŕoke (C.17.1) i kaŕesbanite · egiar (F.13.5). 86 JOAN FERRER I JANÉ — tetel: teteli (H.3.2, D1-4-5/D3). — kidei: kidedi$r (G.7.2A1, D2). — ((b)i)d(e): odeŕoketa (G.15.1, D5), kośbideŕtuan (G.7.5B*, D2) i biśkibideŕseti (G.7.5A*, D2). ki/gi - 2 A les dualitats d’aquest signe hi ha ambigüitats d’interpretació, atès que hi ha variants d’un traç que podrien actuar com a variants complexes davant de variants sense cap traç, o de simples davant de variants amb dos traços. Aquesta circumstància també es produeix en el signari dual nord-oriental en les variants de ti i ke. El tret addicional sempre és un traç, que pot ser exogen al signe o inserit en el cercle superior: Figura 14. Dualitats del signe ki — D1: Aquesta dualitat només es documenta al text B del plom de La Bastida de les Alcuses (G.7.2), on es documenta de forma explícita. La variant simple presenta un traç central al cercle superior: per exemple tots els signes ki que formen part de les expressions metrològiques, probablement simplificació de l’element kitar que apareix molt freqüentment en les marques de valor de les monedes de plata (Ferrer i Jané 2007, 59). La variant complexa d’aquesta dualitat porta un traç addicional a la part inferior dreta del cercle superior: per exemple a l’antropònim aiduaŕgi (Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253). Les variants simples d’aquesta dualitat es podrien confondre amb les variants complexes de D3 en aquells textos on no aparegués formant dualitat. — D2: Aquesta dualitat seria idèntica a l’anterior, però substituint el cercle superior per un rombe. Les variants simples d’aquesta dualitat es podrien confondre amb les variants complexes de D4. Quasi totes les variants amb traç interior al rombe superior que apareixen en elements identificables són compatibles amb una interpretació sonora i per tant s’han assumit com a variants complexes de D4 Una de les poques excepcions seria el segment biśkibideŕseti del text de la cara A del plom G.7.5* de la Bastida de les Alcuses, atès que per raons formals, la presència de les formes de te (D5), tu (D3) i ti (D2) amb traços exògens, cal suposar que la forma de ki sense traç exogen és la forma simple d’aquesta dualitat. — D3: Aquesta dualitat no es documenta explícitament. En aquest cas la variant complexa és la que porta el traç interior al cercle central i la variant simple és la que no el portaria48. Tot i així, cal tenir en compte que la variant complexa d’aquesta dualitat podria ser confosa amb la vaLa variant simple d’aquesta dualitat també podria formar parella amb una variant complexa que en lloc d’un traç central al cercle superior hi presentés un punt seguint el mecanisme de formació de la ti com48 plexa del text A1 del plom G.7.2. Aquesta variant encara no està documentada en signari sud-oriental, però sí que es documenta almenys en una inscripció en signari nord-oriental (MLH II ŕ4, B1.284). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 87 riant simple de la dualitat D1. La variant simple d’aquesta dualitat només es documenta en el text A1 del plom G.7.2 de La Bastida: per exemple a l’element kitar 49 que apareix molt freqüentment en les marques de valor de les monedes de plata (Ferrer i Jané 2007, 59) i als probables antropònims bankiš i sikil (Faria 1990-1991, 79). La variant complexa d’aquesta dualitat és relativament freqüent i es documenta per exemple a l’antropònim d’un dels plats d’Abengibre (G.16.1A) segitekeŕ (Faria 1990-1991, 87; Rodríguez Ramos 2002b, 270) o a l’antropònim aituŕgi (Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253) d’un altre plat d’Abengibre (G.16.4) o a l’element egian (Rodríguez Ramos 2002a, 236, Correa 2004, 98, nota 82) de la cova de la Camareta (Hellín) (Pérez Rojas 1993). També podria ser el cas del probable topònim ildigiŕa50 (A.98, CNH, 356 n.º 1-2) (Faria 1991a, 162), on la interpretació del mecanisme de la marca del signe ki amb el traç interior seria paral·lel al de la marca del signe ti. — D4: Aquesta dualitat no es documenta explícitament. El mecanisme de distinció és el mateix que en la dualitat anterior, però en aquest cas el cercle superior ha estat substituït per un rombe. Tot i així, cal tenir en compte que la variant complexa d’aquesta dualitat podria ser confosa amb la variant simple de la dualitat D2.La variant simple és poc freqüent i només es documenta en els textos: G.7.2A2, G.17.1 i G.7.5B* en segments sense paral·lels clars. En canvi la variant complexa es documenta per exemple a l’antropònim begibilos (Faria 1995a, 80; Rodríguez Ramos 2002a, 236) d’una ceràmica de (H.14.1*, Correa 1989) o a l’antropònim aituŕgi (Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253) d’un plat d’Abengibre (G.16.3). La distribució de marques en aquest signe és compatible amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva: els elements compatibles amb l’oclusiva sorda serien ki(tar)51 i sikil 52, mentre que els compatibles amb la sonora serien aŕgi 53, segi 54, uŕgi55, begi 56 i egi 57. Altres possibles paral·lels compatibles amb dubtes: kiś/giś 58, gibas59 i seria incoherent, també amb dubtes, selgi 60. Tot i que cal tenir en compte que excepte argi i ki(tar), la resta estan suportats per exemples amb dualitat ambigua61. En 49 La lectura alternativa com a e de la variant simple d’aquesta dualitat comportaria la lectura etar (Rodríguez Ramos 2002a, 240) que també és un dels elements formatius de les marques de valor (Ferrer i Jané 2007, 58). Al meu entendre, la entrada en joc del sistema dual en el signari sud-oriental desfà els dubtes d’interpretació que hi pogués haver d’aquest signe en favor de la seva lectura com a variant simple de ki. A més, la presència amb denominació extensa de kitar i d’ota(r) encaixarien amb les formes abreujades d’aquestes formes que apareixen al text de la cara B. 50 Potser ildigiŕga (de Hoz 1980, 305; Correa 2004, 98, nota 81), per la possible confusió del signe a final amb un ka complex sud-oriental, tot i que considero més probable la primera opció. El nom d’aquesta seca també podria ser interpretat en signari nord-oriental, ilteŕaka (Untermann 1995, 306), amb els mateixos problemes respecte del signe final, en aquest cas un possible ka simple nord-oriental. Al meu parer, cal rebutjar les altres lectures proposades, especialment les hibrides: com l’habitual iltiraka (MLH I, 329, A.98) alhora amb el signe ti sud-oriental i el signe a nord-oriental. 51 kidei (G.1.1), kidar (G.6.1A), ki(dar) (G.6.1A i G.6.1B). La forma normal gitar (Ferrer i Jané 2005, VELEIA, 27, 2010 963 nota 29) basada en l’antropònim BASTVGITAS (TS) no es pot seguir defensant, almenys en aquells casos on kidar apareix en un context metrològic. 52 ]IRSECEL (TS). 53 aŕgitibaś (B.1.14), lakuaŕgis (C.4.1). 54 SEGIA, SEGIENSES (TS). 55 VRGIDAR (TS). 56 bigilako (B.1.13), bigildiŕs (C.2.3). 57 tagiar (B.7.32, B.8.20, etc.), egiar (F.13.3, F13.4, F.13.5, F.13.6, F.13.7, F.13.8 i F.13.22), però ekiar (F.13.3 i F.13.21). La forma egian probablement és una altra forma del paradigma d’egiar (Ferrer i Jané 2006, Annex 14) inclosa ja en la forma bidegian (B.3.2*) (Solier - Barboteau 1988, 91) = bi + d(e) + egian. 58 ildiŕgiś (B.7.35*), però abaŕkis (C.4.1) i potser ARANCISIS (HEp 3, 1993, 363). 59 ADINGIBAS (TS), bitugibas (B.1.63). 60 selgitaŕ (B.7.24), potser SERGETON (CIL II, 2114). 61 També podria ser el cas del segment aśtigiŕos+ d’una estela procedent de Castulo (Linares) (Cabrero 1994, 303), si fes referència al topònim ASTIGI, tot i que en general aquest text és bastant opac i la segmentació del suposat topònim no és evident. 88 JOAN FERRER I JANÉ els exemples indicats a continuació quan hi ha una ambigüitat entre dues dualitats oposades, la lectura donada correspon a la primera dualitat indicada. — ki / kidar / kidei: ki (G.7.2B, D1; G.0.1, D1/D3), kitar (G.7.2A1, D3), kita$rkir (G.7.2A1, D3), kidedi$r (G.7.2A1, D3). — SECEL: sikil (G.7.2A1, D3). — aŕgi: aiduaŕgi (G.7.2B, D1). — segi: segitekeŕ (G.16.1, D3/D1). — uŕgi: aituŕgi ?(G.16.3, D4/D1 i G.16.4, D3/D2). — tuŕgi: aituŕgi ?(G.16.3, D4/D1 i G.16.4, D3/D2). — begi: begibilos (Correa 1989, D4/D2). — egi: egian (Pérez Rojas 1993, D3/D1). Potser també banota(e)gian (G.15.1, D3/D1) i Heŕo(e)gian (H.5.1, D3/D1). — kiś/giś: Per simetria amb la interpretació de la dualitat ti/di a les monedes d’Obulco la variant de ki amb traç central s’hauria d’interpretar com a variant complexa, és a dir sonora: odagiś (A.100, D4). Tot i així, tampoc es pot descartar la interpretació sorda: odakiś (A.100, D2). De fet, en aquest cas el paral·lel més directe seria ODACIS (A.100). Un altre possible antropònim bankiš (G.7.2 A1, D3), apareix amb seguretat amb la variant simple. — selgi: selki[be]les (MLH III, 102 *10; Gil Farrés 1984, D2/D4)62. — gibaś: biHŕgibaś (F.9.2, D4/D2)63. ti/di -  Les dualitats del signe ti es poden dividir en dos grups en funció del nombre de traços. Les dues primeres presenten una forma simple amb un traç central i una forma complexa amb un traç exogen afegit. Mentre que en les quatre següents la forma simple no presenta cap traç o punt i les formes complexes es formen a l’afegir un traç o punt central. Aquesta circumstància crea una possible confusió, atès que les formes simples del primer grup de dualitats esdevenen les formes complexes del segon grup. També en el sistema dual del signari nord-oriental es planteja un problema similar amb els signes ke, to i ti, en particular aquest darrer pot arribar a ser de dos, tres o quatre traços, cosa que també torna ambigua la interpretació de les formes amb tres traços. Figura 15. Dualitats del signe ti selkibeles (Rodríguez Ramos 2002a, 267). En el dibuix la variant de ki porta traç intern, però a la fotografia no s’acaba d’apreciar bé. Tot i que no hi ha cap variant amb traç exogen en aquest text, l’ús d’una variant de e romboïdal, que es confondria amb un possible ti sense cap traç, fa plausible identificar com a simples les variants de ti i ki amb traç central. 62 Al signe llegit habitualment ti li sobresurt l’asta a la seva part inferior de forma suficient com per considerar la possibilitat de lectura ki, tot i que no és pot descartar completament la lectura ti: biHŕdibaś (D6) o potser biHŕtibaś (D1). Altres lectures: bikiŕtibaś (MLH III 38/124; Correa 2004, 91); bigiŕtinś (Faria 1990-1991, 77) i bikuŕtibaś (Rodríguez Ramos 2002a, 258 i 270). 63 VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 89 — D1: Aquesta dualitat es documenta explícitament al text de la cara B del plom G.7.2 de la Bastida: la forma simple és un cercle amb una barra vertical al mig, mentre que la forma complexa conté un petit traç en diagonal a l’extrem inferior dret. La variant simple a l’antropònim Þ >lPśtautin (MLH III 80/121)64 i la variant complexa als antropònims biuřildiŕ (Untermann 1990, 43/61) i bo$(i)ldiŕ 65 (Rodríguez Ramos 2002b, 260 i 261). També podria aparèixer de forma implícita a un plom suposadament fals (Gil Farrés 1984; Untermann 1990, 102, *10) on apareix la variant del cercle amb la barra vertical central en una de les variants del conegut element iustir (Untermann 1990, 189; Ferrer i Jané 2006, Annex 16). El fet que en aquest plom es representi el signe e com un cercle irregular fa plausible considerar l’anterior com a simple i que la variant complexa tingués un traç addicional, atès que d’altra forma la variant simple, sense traç, es confondria amb la forma que representa e. Seguint el mateix raonament aquesta dualitat també es podria representar a l’antropònim baśtibilos (Faria 1990-1991, 96) del plom de Gador (H.1.1), si es confirma la lectura e del signe en forma de rombe. — D2: Aquesta dualitat es documenta explícitament a la cara B del plom G.7.5* de La Bastida de les Alcuses (Fletcher - Bonet 1991-1992): la forma simple és un rombe amb un traç vertical al mig, biśkibiderseti, mentre que la forma complexa conté un petit traç diagonal a l’extrem superior dret: basbiduŕbardiń. Aquesta dualitat també podria aparèixer de forma implícita en una tapa (G.9.16*) de l’Illeta dels Banyets (Olcina 2001, 32), tot i que el traçat és una mica irregular, on apareix la variant romboïdal amb la barra vertical central: [-]sdeeiarHti+66. El fet que en aquesta inscripció es representi el signe e com un rombe fa plausible considerar l’anterior com a simple i que la variant complexa tingués un traç addicional. Figura 16. Cara A del plom G.7.5* de La Bastida (Moixent). Dibuix Fletcher — D3: Aquesta dualitat es documenta explícitament a un dels textos d’un dels plats de plata d’Abengibre (G.16.1B): la variant complexa i la simple estan presents simultàniament a l’antropònim ildiŕtiker (MLH III 61/125) la forma simple és un rombe, mentre que la complexa porta un punt central: en aquest mateix text es documenta la variant arrodonida d’e que elimina la confusió amb la variant simple de ti de forma romboïdal. Aquesta mateixa dualitat es documenta de forma explícita al meu parer al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida, tot i que els dibuixos publicats per Untermann (1990) i Fletcher (1982,26) dibuixen els tres signes ti d’aquest plom amb un punt central. En realitat en l’únic cas en què el punt és clarament 64 65 kuleśtautin (MLH III 80/121) buŕ(i)ldiŕ (Faria 1990-1991, 84). VELEIA, 27, 2010 66 Tot i que alternativament, també seria possible la lectura [-]sdetiiarHdi+, amb una dualitat explícita del signe ti del tipus D4. 90 JOAN FERRER I JANÉ apreciable a les fotografies publicades és en el segment kidedi$r, mentre que a l’antropònim uŕketiiger (MLH III 140/125) no s’aprecia rastre de cap punt i en l’antropònim sosintiger (MLH III 109/125) s’aprecia en tot cas un possible traç descentrat, probablement secundari, però no un punt. En favor d’aquesta interpretació es por adduir el dibuix realitzat per Serra Ràfols (1936, 336). Aquesta dualitat també apareixeria de forma implícita al plom (G.15.1) del Llano de la Consolación, en una de les variants del conegut element iunstir (Untermann 1990, 189; Ferrer i Jané 2006, Annex 16), on només es detecta la variant simple i on les variants complexes de ke, tu i te es formen afegint un punt. La variant simple d’aquesta dualitat també es podria documentar a l’antropònim iltiŕtegeŕ (Faria 1990-1991, 85; Rodríguez Ramos 2002b, 261 i 270) d’un dels plats d’Abengibre (G.16.1A), tot i que les dificultats de lectura podrien estar dissimulant el punt que distingiria a la variant complexa. Figura 17. Plat d’Abengibre (G.16.1B). Dibuix MLH — D4: Aquesta dualitat no es documenta explícitament, però es pot deduir de la major part de textos dels plats d’Abengibre, on per analogia de D3 la variant simple hauria d’estar representada per un rombe i la complexa, que és l’única documentada, té un traç en lloc del punt: com per exemple es podria documentar a l’antropònim konildiŕ (G.16.5) (MLH III 77/61) i als elements bediar (G.16.1C, G.16.1D, G.16.2 i G.16.3) i bidiar (G.16.4 i G.16.5) molt freqüents en els plats d’Abengibre. Aquesta dualitat també podria estar representada als textos de les llegendes monetàries d’Obulco (A.100), on la variant complexa també apareix als antropònims ildiŕadin (MLH III 61/19), ildiŕeuŕ (MLH III 61/55), budilkoś (Untermann 1990, 221 nota 48; Faria 1990-1991, 81) i iskeŕadin (MLH III 64/19). En aquestes emissions l’ús d’una variant simple romboïdal sense cap traç podria explicar que per representar la e s’hagués triat un rombe amb doble traç, per evitar confusions. Aquesta variant també es podria documentar a la llegenda monetal ildigiŕa (A.98, CNH, 356 n.º 1-2) (Faria 1991a, 162), probable topònim. En tot cas, cal tenir present que, estrictament, la variant amb traç central també podria ser interpretada com a variant simple a la dualitat D2. — D5: Aquesta dualitat tampoc es documenta explícitament, però es pot deduir tant per analogia de D3, com per la presència al text G.14.1 del formant adin que apareix a l’antropònim śalaiadin (Rodríguez Ramos 2002, 255), representat per la variant que presenta un punt dins del cercle. Cal tenir present, tot i que no sembla probable, que estrictament aquesta variant podria ser també la variant simple d’una de complexa que combinés el punt central amb un altre traç. — D6: Aquesta dualitat tampoc es documenta explícitament, tot i que a la cara A del plom F.9.6 de la Punta d’Orlell (La Vall d’Uixó) s’hi podria representar, si un signe afectat per un trencament d’una de les variants del conegut segment iuśtir (Untermann 1990, 189; Ferrer i Jané 2006, Annex 16) es confirmés com la variant simple, sense traç central, atès que la variant complexa, amb traç central, es documenta clarament en un segment reconstruible com VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 91 ]adin. Aquesta dualitat també es pot deduir del plat de plata H.3.1 de Santiesteban del Puerto, on el formant adi(n) apareix a l’antropònim adiboŕ 67 representat per la variant complexa. Cal tenir present que la variant del cercle amb el traç central també podria ser interpretada com a variant simple a la dualitat D1. La distribució de marques en aquest signe és compatible amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva: per la sonora ildiŕ68, adin69 i bedi70, i per la sorda: tiger 71, tautin72 i iunstir 73. També el paral·lel de budilkoś (A.100, CNH, 345, n.º 26-35) amb BODILCOS (A.100, CNH, 350, n.º 66) és favorable. La majoria estan documentats sense ambigüitats o en textos on es donen criteris addicionals que permeten desfer plausiblement l’ambigüitat: l’analogia amb la dualitat D3 favorable a D4 en el cas dels plats d’Abengibre i la presencia de la forma especial d’e amb l’aspa dins del cercle o rombe a les monedes d’Obulco també favorable a D4. Tot i així, també es documenten algunes possibles incoherències: iltiŕtegeŕ (G.16.1A), únic cas d’ildiŕ amb sorda74. Potser també kašdilo75 (D4) / kaštilo (D2) (A.99) en funció de quina sigui la dualitat D4 o D2 que per comparació amb CASTVLO (Liv. 24.41.7, Plin. NH 3.17, etc.) hauria de ser sorda. L’analogia amb les emissions d’Obulco serien favorables a D4 i per tant a la incoherència, tot i que no hi ha arguments interns decisius. També cal comptar el parell basbiduŕbardiń (D2) (G.7.5*) / basbidiŕbartin (G.1.1) entre les possibles incoherències. En els exemples indicats a continuació quan hi ha una ambigüitat entre dues dualitats oposades, la lectura donada correspon a la primera dualitat indicada. — ildiŕ: biuřildiŕ (G.7.2B, D1), bo$(i)ldiŕ (G.7.2B, D1), ildiŕtikeŕ (G.16.1B, D3), iltiŕtegeŕ (G.16.1A, D3), konildiŕ (G.16.5, D4/D2), ildiŕadin (A.100, D4/D2), ildiŕeuŕ (A.100, D4/ D2), ildigiŕa (A.98 / CNH 356, D4/D2). — adin: ildiŕadin (A.100, D4/D2), iskeŕadin (A.100, D4/D2), śalaiadin (G.14.2, D5/D?), adiboŕ (H.3.1, D6/D1), ]adin (F.9.2A, D6/D1). — tiger: sosintiker (G.7.2A1, D3), uŕketiiger (G.7.2A1, D3). — tautin: Þ >lPśtautin (G.7.2B, D1). — iunstir: iunśtir (G.15.1, D3/D4), iustir (MLH III 102, *10, D1/D6); iuśtir (F.9.2A, D5-6/D1?)76. — bedi: bediar (G.16.1C, D4/D2; G.16.1D, D4/D2; G.16.2, D4/D2; G.16.3, D4/D1), bidiar (G.16.4, D4/D2; G.16.5, D4/D2). 67 atibuŕ (Untermann 1990, 644), adibuŕ (Faria 1990-1991, 75), aituatiboŕ (Rodríguez Ramos 2002, 255). 68 ildiŕtigeŕ (B.7.35*), ildiŕgiś (B.7.35*). 69 VISERADIN (CIL II, 445), adinbuŕ (B7.34), adintaneś (C.4.1). 70 bediar és probablement un nom comú, potser segmentable en bedi + ar, i podria compartir arrel amb el formant antroponímic bedi: biuŕbedi (B.8.20), biuŕbedin (C.2.17). 71 ildiŕtigeŕ (B.7.35*), TARTIGAR (IRSAT-104). 72 TAVTINDALS (TS), tautintibaś (C.21.1). 73 iunstir (C.1.24*, B.11.1*), però iuśdir (F.17.1, F.17.2) amb canvi de sibilant. 74 D’acord amb el dibuix MLH, la variant de ti representada a iltiŕtegeŕ no porta cap traç o punt, però els dubtes de lectura d’aquest text, podrien estar dissimulant el punt central de la variant complexa esperada. VELEIA, 27, 2010 També podria ser un dels esporàdics casos d’incoherències que també es detecten al signari nord-oriental i que també afecten el formant ildiŕ, per exemple tuŕśiltiŕ (B.7.35*) (Solier 1979). 75 Si es confirmés aquesta lectura potser es podria tractar d’un fenomen d’assimilació causats per la presència de la sibilant complexa, és a dir sonora, precedint la dental. Fenomen que també en signari nord-oriental podria ser la causa d’aparents ambigüitats, com és el cas el parell iunstir / iuśdir. 76 El signe ti coincideix amb un trencament i no es pot assegurar quina forma té, tot i que a les fotografies publicades no s’aprecia cap rastre del traç central. A més, també cal tenir present que tot i que la forma més freqüent en signari nord-oriental iunstir es documenta amb sorda, la forma iuśdir (F.17.1) es documenta amb sonora, probablement influenciat pel canvi de sibilant. 92 JOAN FERRER I JANÉ ko/go - Þ Aquest signe presenta algunes ambigüitats derivades del fet que un dels candidats a variant complexa, •, s’interpreta habitualment amb el valor de bo, pel fet d’assemblar-se al signe que en signari nord-oriental té aquest valor. Considero que el més econòmic és interpretar-lo com una variant complexa amb traç complet de ko, tot i que els paral·lels de lectura no són decisius. Figura 18. Dualitats del signe ko — D1: En aquesta dualitat la variant simple és una clepsidra en horitzontal i el tret addicional és un traç curt, que es situa a la part superior de la bisectriu. Aquesta dualitat es documenta de forma explícita a la cara B del plom G.7.2 de La Bastida: la variant complexa per exemple a l’antropònim gobeřon77 (Faria 1990-1991, 86; Rodríguez Ramos 2002b, 258 i 264) i la variant simple a saldulako (MLH III 98/83). Aquesta dualitat potser també es documenta de forma explícita en un plom de procedència desconeguda (Gil Farrés 1984; Untermann 1990, 102, *10) considerat fals a MLH, si es confirma la presència isolada del traç superior, únic clar a la fotografia, tot i que el dibuix publicat dibuixa un doble traç (D3). Tot i que no influeix en la lectura del signe, cal tenir present a efectes classificatoris que la variant simple d’aquesta dualitat és la mateixa que la de les dualitats D2 i D3. La variant simple fora del context monetal es documenta també a l’antropònim kobeśir (Faria 1997 107, Correa 2008, 286) de la cova de la Camareta (Pérez Rojas 1993), a l’antropònim konildiŕ (MLH III 77/61) d’un dels plats (G.16.5) d’Abengibe, a l’antropònim okobilos (Faria 1995b, 327) del plom (H.1.1) de Gador i a l’element bekoŕ 78 del plom (G.15.1) de Montealegre del Castillo. — D2: En aquesta dualitat la variant simple és una clepsidra en horitzontal i el tret addicional és un traç curt, que es situa a la part inferior de la bisectriu. Aquesta dualitat es documenta de forma explícita en algunes de les emissions monetals (CNH 345, 26:35) d’Obulco (A.100): la variant complexa es documenta a l’antropònim begoeH, mentre que la variant simple es documenta a l’antropònim budilkoś 79. Tot i que no influeix en la lectura del signe, cal tenir present a efectes classificatoris que la variant simple d’aquesta dualitat és la mateixa que la de la dualitat D1. En el context monetal la variant simple es documenta als antropònims kolon (MLH III 79/0 nota 79; Faria 1990-1991, 81; Rodríguez Ramos 2002b, 264) de les emissions d’Obulco (A.100) i deHailkoś d’unes llegendes monetals similars a les d’Obulco (A.102). La variant complexa també es documenta a l’antropònim uegoeH80, molt probablebo(r)beŕon (Untermann 1990, 46/35). La seva alta freqüència d’aparició, sempre aïllat, indueix a cercar una explicació no estrictament antroponímica. 77 78 botilkoś (Untermann 1975, 337). uekoeki (Faria 1990-1991, 81), uekuegi (Faria 1994a, 41). uekoeku / ueboeku (Rodríguez Ramos 2002a, 233). 79 80 VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 93 ment una variant de begoeH (A.100), d’unes llegendes monetals similars a les d’Obulco (A.101). La variant complexa també es documenta a les pròpies emissions d’Obulco (A.100) als antropònims neseldugo81 (Untermann 1975, 338; de Hoz 1980, 314; Faria 1990-1991, 81) i ?(n)tuagoi82 (Untermann 1975, 338; de Hoz 1980, 314). — D3: En aquesta dualitat la variant simple és una clepsidra en horitzontal i el tret addicional és un traç llarg que travessa completament la bisectriu. La variant complexa d’aquesta dualitat es documenta als antropònims sibigolai83, tuitugolai84 i tuituigoŕen85 de les emissions monetals d’Obulco (A.100), així com a un dels ploms de la punta d’Orlell (F.9.2): biulago86 (Rodríguez Ramos 2002b, 259 i 265). Els paral·lels no permeten decantar decisivament la balança entre la interpretació tradicional amb el valor bo de la variant complexa d’aquesta dualitat i el valor go que li atribueixo per raons formals. Altres ocurrències de la variant complexa: aigon(a)r 87 / aigonar (H.2.1)88, potser també a F.9.2B i G.17.1. Cal tenir present també que coincideixen en la mateixa emissió ?(n)tuagoi (D2) i tuituigoŕen (D3), circumstància que obliga a considerar la possibilitat que o bé la variant complexa de D2 actuï en algun cas com a variant simple de la variant complexa de D3, o bé que la variant complexa de D3 no formi part d’aquestes dualitats i tingui algun altre valor: en aquest escenari probablement ku o bu per mantenir la coherència amb el vocalisme del signari sud-occidental. — D4: En aquesta dualitat la variant simple és una clepsidra en vertical. En aquest cas la variant complexa no està documentada. A les dualitats d’aquest signe s’alternen els paral·lels coherents amb els incoherents. Així, seria coherent la representació sorda de l’element bekoŕ (G.15.1) pels paral·lels bekoŕ (G.1.1) i bekoŕ d’un dels ploms (B.7.34*) de Pech Maho (Solier 1979), tot i que podria entrar en contradicció amb la representació sonora del formant bego / uego, que per altra banda podria estar suportada per begoriś (B.9.8) i no estar relacionada amb l’anterior. També seria coherent la representació sorda del formant ko(n)89 als antropònims kobeśir (Camareta) i konildiŕ (G.16.5), però en canvi apareixeria amb sonora als antropònims gobeřon (G.7.2B), neseldugo (A.100). L’ús de la sonora a l’antroneseltuku (Untermann 1975, 338), neselduku (Faria 1994a, 49), neseltuko / neseltubo (Rodríguez Ramos 2002a, 233). Els dibuixos del darrer signe publicats per Villaronga (CNH 341, 13 i 14) contenen un traç sencer, però en totes les fotografies consultades només s’aprecia el traç inferior. 82 Per Faria el signe inicial conflictiu seria un nexe entre a i n: antuakoi (Faria 1990-1991, 81), an(n)duakui (Faria 1994a, 41), en contra d’aquesta proposta cal allegar que en el mateix antropònim apareix un signe a estàndard sud-oriental que no encaixa en la forma curvilínia central del nexe. Tot i així, la complexitat del signe obliga a considerar la hipòtesi del nexe: alternativament, es podria pensar en un nexe entre un signe ba orientat en direcció oposada a l’escriptura que explicaria la forma curvilínia central, i un signe n complex típic d’aquestes emissions que explicaria els extrems rectilinis. La lectura resultant en aquesta hipòtesi de lectura del signe conflictiu seria ban(n)tuagoi que recordaria el possible antropònim bantuin d’una de les esteles de Badalona i el també antropònim TARBANTV (TS). 81 VELEIA, 27, 2010 Es problemàtic distingir entre els signes bi i tu, quan aquest darrer no porta base. śitubolai (Untermann 1990, 106/44), śibibolai (de Hoz 1980, 314; Faria 1990-1991, 81), śibibolai / śibikolai (Rodríguez Ramos 2002a, 233). 84 tuitubolai (Untermann 1975, 337; 1990, 130/44). tuitubolai / tuitukolai (Rodríguez Ramos 2002a, 233). 85 tuituboŕen (Untermann 1975, 337; 1990, 130/46). tuituboŕen / tuitukoŕen (Rodríguez Ramos 2002a, 233). 86 birlako (Untermann 1990, 41/83), biulabo (Faria 2002, 238). 87 Potser seguint el model adinbinḿr (B.1.16) o simplement amb un error en el primer text que permetria aïllar un esquema NP + ar amb un possible antropònim aigon. 88 aiboni / aibona II o aibonir / aibona @ (MLH III). aibonr / aibona (xifres) (Faria 1990-1991, 75). aibonar o aikonar (Rodríguez Ramos 2002a, 234). aibonr / aibona II o aikonr / aikona II (Rodríguez Ramos 2005, 125). 89 atako (B.1.21), biuŕko (B.7.32), ALLORCVS, EDESCO, skeŕlakon (C.31.7), EDECON. 83 94 JOAN FERRER I JANÉ pònim saldulako (G.7.2B) seria coherent amb la representació sorda del formant lako en signari nord-oriental: per exemple bigilako (B.1.13), però no per biulago (F.9.2). L’ús de la sonora als magistrats budilkos (A.100) i deHailkoś (A.102) està suportat pel fet que el primer apareix també en llati: BODILCOS (A.100). En canvi l’ús de la sonora al magistrat kolon (A.100) entraria en conflicte amb un dels testimonis del plom grec de Pech Maho golo[-]biuŕ, paral·lel en canvi que podria suportar l’ús de la sonora als magistrats sibigolai (A.100) i tuitugolai (A.100). Tampoc la possible identificació del formant ikoŕ a tuituigoŕen (A.100) seria compatible. La distribució de les marques en aquest signe presenta suficients irregularitats com per no considerar encara provada la compatibilitat de la marca amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva. Caldrà replantejar les dualitats d’aquest signe a mesura que apareguin noves dades. Tot i així, s’aprecia coherència interna en l’ús de les mateixes variants en els mateixos segments en un mateix context, com és el cas del context monetal d’Obulco (A.100) i les emissions relacionades (A.101 i A.102): la variant simple en els dos magistrats amb possible segon formant ilkos: budilkos (A.100) i deHailkoś (A.102), la variant amb un petit traç a la part inferior (D2) als magistrats que presenten com a possible primer formant bego o uego: begoeH (A.100) i uegoeH (A.101), i la variant amb traç complet (D3) als magistrats amb possible segon formant golai: sibigolai (A.100), tuitugolai (A.100). — ko(n): kobeśir (Camareta, D1-2-3), konildiŕ (G.16.5, D1-2-3), gobeřon (G.7.2B, D1), neseldugo (A.100, D2) i potser aigon (H.2.1, D3). — lako: saldulako (G.7.2B, D1) i biulago (F.9.2, D3). — bekoŕ: bekoŕ (G.15.1, D1-2-3). — bego: uegoeH (A.101, D2) i begoeH (A.100, D2). — ilkoś: deHailkoś (A.102, D1-2-3) i budilkoś (A.100, D1-2-3). — golo: sibigolai (A.100, D3), tuitugolai (A.100, D3) i kolon (A.100, D1-2-3). — ikoŕ: tuituigoŕen (A.100, D3) tu/du - W Les dualitats del signe tu són problemàtiques, atès que no se’n documenta cap d’explícita. També algunes de les variants amb traç central i sense base (È) es podrien arribar a confondre com a variants del signe bi (U). En especial, la dualitat D4 presenta dubtes addicionals que l’allunyen del model del traç afegit. Figura 19. Dualitats del signe tu — D1: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç curt interior centrat en la part inferior d’un triangle. La variant complexa es documenta als textos A2 i B del plom G.7.2 de La Bastida als antropònims saldulako (MLH III 98/83) i aiduaŕgi (Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253 i 254) del text B i al segment uduta del text A2. La variant VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 95 simple que li correspon és un triangle tal com es documenta als textos dels plats d’Abengibre (G.16.3 i G.16.4) a l’antropònim aituŕgi (Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253, 271 i 272). La variant simple seria la mateixa que la indicada per la dualitat D2. — D2: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un punt interior centrat dins del triangle. La variant complexa es documenta al plom G.15.1 del Llano de la Consolación a l’antropònim aitige(i)ldun (Untermann 1990, 209, nota 5; Faria 1990-1991, 82; Rodríguez Ramos 2002b, 253 i 262), al plom G.24.4 del Amarejo (Broncano 1989) al possible antropònim o potser topònim alau(i)ldun90 (Moncunill 2007, 78). Aquesta variant també es documenta al plom de Los Allozos (Pachon et al. 2004) al text ?řiduenen91. La variant simple seria la mateixa que la indicada per la dualitat D1. — D3: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç curt exterior a mitja alçada a la part davantera del triangle. En aquesta dualitat el traç inferior del triangle, tant en la variant simple com en la complexa es presenta lleugerament elevat per sobre de la seva posició habitual. La variant simple d’aquesta dualitat es documenta al text B del plom G.7.5* (Fletcher - Bonet 1991-1992; Faria 1992-1993, 278; Untermann 1996, 101; Rodríguez Ramos 2005, 125; Correa 2008, 284) de La Bastida al segment kośbideŕtuan, mentre que la variant complexa es documenta al text A del mateix plom al segment basbiduŕbardiń, tot i que el dibuix publicat no reflecteix el traç exogen que si s’aprecia a la fotografia. No es pot considerar una dualitat documentada explícitament, atès que les dues cares d’aquest plom han estat escrites per mans diferents. — D4: En aquesta dualitat la variant simple presenta un traç central, però no presenta base, mentre que la complexa tampoc presenta base, però presenta un doble traç interior en forma d’angle obert per la seva part inferior. Aquesta variant complexa s’explica probablement pel fet que la variant de tu amb traç central i sense base no podria presentar una variant simple sense traç central, atès que es confondria amb ka. Tot i que tenint en compte la forma del sil·labograma to en el signari sud-occidental (Ã) també podria ser un bon candidat a to en sud-oriental. Aquesta dualitat només es detecta en una de les llegendes d’Obulco (A.100), la variant complexa a l’antropònim neseldugo (Untermann 1975, 338; de Hoz 1980, 314; Faria 1990-1991, 81) i la variant simple als probables antropònims tuitugolai, tuituigoŕen, ?(n) tuagoi i karsuŕitu (Untermann 1990, 190; Faria 1990-1991, 81). La distribució de marques en aquest signe és compatible amb la indicació de la sonoritat de l’oclusiva, tot i que el nombre de casos amb paral·lels clars és escàs. Per a la sonora, saldu92 i ildu93 no presenten excepcions. Mentre que per a aidu94 hi ha una possible incoherència: aituŕgi (G.16.3 i G.16.4) si els formants fossin aidu i uŕgi, però que podria ser coherent si el formant final tingués a veure amb el formador de topònims tuŕgi 95. L’únic paral·lel per a la sorda és tuitu96. També cal comptar el parell basbiduŕbardiń / basbidiŕbartin (G.1.1) entre les possibles coherències per a aquest signe. alabuldun (Faria 1990-1991, 82). alabultun / alaboltun (Rodríguez Ramos 2002b, 253). ala D ltun (Correa 2008, 283). 91 tiritueneka (Pachon et al. 2004). tiŕitueneka (Moncunill 2007, 312). teaitueneka (Rodríguez Ramos 2006, 41). ?ŕituenel o ?ŕituenen (Correa 2008, 289). 92 salduko (C.2.3). 93 ilduniŕaenai (G.1.1), ildursu+[ (C.17.1). 90 VELEIA, 27, 2010 aiduiskeŕ (C.22.1), aidutiger (C.1.24*). Documentat en topònims de la zona meridional com ILVTURGI (Cerro Maquiz, Mengíbar) i ISTURGI (Los Villares, Andújar). Cal tenir present però la possible presència de la sorda a l’antropònim TURCIRADIN (CIL II, 2970). 96 tuitui+[ (F.13.2). 94 95 96 JOAN FERRER I JANÉ — aidu97: aiduaŕgi (G.7.2B, D1), aituŕgi ? (G.16.3 i G.16.4, D1/2). — turgi: aituŕgi ? (G.16.3 i G.16.4, D1/2). — saldu: saldulako (G.7.2B, D1). — ildu98: aitige(i)ldun (G.15.1, D2), alau(i)ldun (G.24.4*, D2), neseldugo (A.100, D4). — tuitu: tuitugolai (A.100, D4), tuituigoŕen (A.100, D4). Ú/Î El valor d’aquest signe, al meu parer, encara no es pot donar per identificat, però la seva dualitat en principi és clara, tot i que només es documenta un cop una variant complexa que segueix el mateix esquema que la dualitat del seu equivalent formal en signari nord-oriental. Figura 20. Dualitats del signe Ú — D1: En aquesta dualitat la variant simple està orientada en el sentit de l’escriptura, mentre que la variant complexa presenta un traç sencer que travessa la variant simple a mitja alçada. Aquesta dualitat es documenta explícitament al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida: la simple al segment laH i la complexa al segment otalau(eder. Entre altres textos, la variant simple també es documenta al text B d’aquest mateix plom precedit per antropònims: aiduargiH i saldulakoH. — D2: En aquesta dualitat la variant simple està orientada en el sentit invers de l’escriptura. La variant simple d’aquesta dualitat es documenta a la cara B del plom G.7.5* de la Bastida de les Alcuses (Fletcher - Bonet 1991-1992) al segment koikaÚskituŕ i al plom del Llano de la Consolación (G.15.1) darrere de l’antropònim aitigeldun. La variant complexa no es documenta. — D3: La variant simple d’aquesta dualitat es documenta en algunes emissions monetals d’Obulco i similars i Abra: begoeH99 (CNH, 345, n.º 27-35)(A.100), ), deHailkoś i kanHnai (CNH, 354, n.º 1)(A101); uegoeH i ?Honiś (CNH, 355, n.º 1-4)(A.102), on les corbes s’han transformat en angles rectes. No queda gaire clar com seria la variant complexa. — D4: La variant simple d’aquesta dualitat es documenta en una emissió monetal d’Abra (A.101), als textos deHailkoś100 i kaanHnai (CNH, 354, n.º 2) (A.101), on els angles tancats s’han arrodonit. No queda clar com seria la variant complexa. No s’ha tingut en compte aiti que apareix a l’antropònim aitigeldun (G.15.1) com a variant d’aidu (Untermann 1990, 236 nota 5; Rodríguez Ramos 2002, 253 i 262), sinó com un formant antroponímic diferenciat. 98 No s’inclou uŕkailbi. Tot i que la lectura ildu (Untermann 1990, 140/62; Rodríguez Ramos 2002b, 262) és atractiva, el signe final és estrictament bi en totes les emissions. 97 bekoeki (Faria 1990-1991, 81), bekuegi (Faria 1994a, 41). bekoeku / beboeku (Rodríguez Ramos 2002a, 233). Alguns dels dibuixos del signe ko publicats per Villaronga (CNH 341, 15 i 16) contenen un traç sencer, però en totes les fotografies consultades només s’aprecia el traç inferior. 100 tegiailkos (Faria 1990-1991, 81). 99 VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 97 "/ƒ En aquesta dualitat agrupo un conjunt de variants compatibles, tot i que no es pot descartar que pertanyin a més d’un signe. Per Untermann (1990, 145) i Correa (2008, 287) ƒ és un signe pendent d’identificar. Per Faria (1991, 193) seria una variant de ke, mentre que per Rodríguez Ramos (2004, 238) tindria el valor de to en identificar en el text B del plom G.7.2 de La Bastida l’antropònim botoldir. Aquest paral·lel seria compatible amb la interpretació d’aquesta variant com a complexa, atès que li correspondria un valor sonor bodoldiŕ, tal com seria d’esperar amb el formant bodo101. Tot i així, al meu parer, encara no hi ha prou dades per donar el seu valor com identificat. Figura 21. Dualitats del signe ƒ — D1: La variant que configura la primera possible dualitat és el signe ƒ, que podria arribar a ser confós amb un signe ŕ amb una asta curta, ¼. Aquesta variant es detecta al del plom G.7.2 de La Bastida tant al text A1, als segments kita$rkir i kidedi$r, com al text B a l’antropònim bo$ldiŕ. Aquesta variant potser també es documenta al plom (G.6.1) amb molts dubtes de lectura de la Covalta (Albaida) i a un plom considerat fals (Gil Farrés 1984; Untermann 1990, 102, *10) al segment bi$kin. Interpreto la variant usada en aquests textos en primera instància com a complexa per la comparació amb la resta de variants identificades d’aquest signe, atès que el fet que es documenti un punt en lloc d’un traç a la llegenda indígena de les monedes de Salacia (Alcácer do Sal), "·beuiboń (A.97), és un indici favorable a considerar el traç rectilini d’aquest signe com el traç addicional, fet confirmat en d’altres variants pel canvi de posició i llargada d’aquest traç, per exemple al plom (H.1.1) de Gador, on el traç curvilini apareixeria en forma rectilínia ¬. Si la hipòtesi fos correcta li correspondria una variant simple en forma de semicercle obert per la dreta. Tot i així, en el context del text de la cara B del plom G.7.2 de La Bastida, també seria plausible pensar en una variant complexa amb un traç exogen i per tant interpretar aquesta variant com a simple. — D2: La segona variant es podria documentar a la inscripció del relleu de Cerro Boyero (Pachon et al. 2002) al text taunƒ+[ (Correa 2008, 287)102 que, tot i que incompleta per la fractura de la peça, es podria reconstruir com el signe de la variant complexa de D1 girat 180º, amb una certa inclinació cap endavant i amb la particularitat que el traç vertical no acabaria de connectar amb el traç curvilini, almenys a la part inferior del signe. Interpreto aquesta variant com a complexa. Si la hipòtesi fos correcta li correspondria una variant simple en forma de semicercle obert per l’esquerra. 101 BODONILVR i potser també BODILCOS (A.100) presentarien una arrel compatible. VELEIA, 27, 2010 102 taui$+/ taun$+/ tauiŕ + / taunŕ + (Pachon et al. 2004). taune[ (Rodríguez Ramos 2005, 124). taunŕ [ (Moncunill 2007, 297). 98 JOAN FERRER I JANÉ — D3: La tercera variant es documenta a la llegenda indígena de les monedes de Salacia (Alcácer do Sal): "·beuiboń (A.97). És el primer signe del nom de la seca que a vegades no es transcriu103. La seva forma és un semicercle en forma de C amb un punt central. Aquest signe encaixaria com a variant dels anteriors si com en d’altres variants complexes el punt representa el traç addicional. Interpreto aquesta variant com a complexa. Si la hipòtesi fos correcta li correspondria una variant simple en forma de semicercle obert per la dreta. — D4: La quarta variant presenta el traç curvilini realitzat amb tres traços rectilinis, mentre que el traç vertical s’ha reduït i es troba situat en una posició central entre els altres tres sense connectar amb ells. Aquesta variant, que transcric amb un interrogant, es documenta en el mateix element quatre vegades en cadascuna de les línies del plom (H.1.1) de Gador, ?štařionbi104, amb la particularitat que la grandària i inclinació del traç varia lleugerament en cada signe, arribant en la primera línia a connectar amb els traços exteriors105 i en la segona adopta una posició quasi vertical. Interpreto aquesta variant com a complexa. Si la hipòtesi fos correcta li correspondria una variant simple sense el traç central. — D5: Aquesta variant seria l’equivalent de l’anterior però girada 180º. Es documenta al plom de los Allozos (Pachon et al. 2004) i presenta en els dos casos documentats el traç de forma sencera, però no connecta pels extrems sinó en una posició intermèdia: ]+?śtae?i?ŕ106 i ?řiduenen. Com en els casos anteriors, interpreto aquesta variant com a complexa. En aquest plom es podria documentar la forma simple d’aquest signe, sense el traç afegit, tot i que podria ser interpretada també com un signe ba rectilini: baśtaebai?ŕ . ŕ/ř - ¼ Aquesta dualitat és molt clara, la variant simple és la forma estàndard i les variants complexes presenten un tret addicional: un punt o un petit traç en posició variable. Totes les dualitats es documenten explícitament: Figura 22. Dualitats del signe ŕ — D1: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç diagonal orientat cap avall a la part davantera inferior del cap del signe. Aquesta dualitat es documenta explícitament al text de la cara B del plom G.7.2 de La Bastida en el mateix antropònim: biuřildiŕ (MLH 103 Jo mateix recentment: beuibun (Ferrer 2009, 454 nota 7). 104 tiśtaŕion bi (Untermann 1990). tibeśtaŕiokibebi (Faria 1990-1991, 76). tekeśtaŕionkebi (Rodríguez Ramos 2006, 41). 105 Aquesta particularitat causa lectures específiques: eśtaŕionbi (Untermann 1990), ekeśtaŕionkebi (Rodríguez Ramos 2006, 41). 106 baśtaebaitir (Pachon et al. 2004; Moncunill 2007, 312). ]baśtaebaiter o ]baśtaeteiter (Rodríguez Ramos 2006, 41). ]?stae?i?ŕ (Correa 2008, 289). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 99 III 43/61). La variant complexa d’aquesta dualitat també es documenta en un dels plats d’Abengibre (G.16.2) per exemple a l’antropònim aibeřon (MLH III 2/35). — D2: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç diagonal orientat cap endavant a la part superior del cap del signe. Aquesta dualitat es documenta explícitament al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida: la variant complexa per exemple a l’element ařikań i la variant simple a l’antropònim uŕketiiger (MLH III 140/125). — D3: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç vertical a la part superior del cap del signe. Només es detecta i de forma dubtosa en un signe, i per tant podria ser una D2 mal traçada. Aquesta dualitat es documenta explícitament al text B del plom G.7.5* de La Bastida (Fletcher - Bonet 1991-1992): la variant complexa al probable antropònim ebarkoř (Faria 1992-1993, 278) i la variant simple per exemple al segment kośbideŕtuan. — D4: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un punt dins del cap del signe. Aquesta dualitat es documenta explícitament al plom de Los Allozos (Pachon et al. 2004) la variant complexa en el text ?řiduenen i la variant simple al text ]+?śtae?i?ŕ, i només en la variant complexa en el plom de Gador (H.1.1) al segment repetitiu ?štařionbi i el possible antropònim +?eřu?in107 (H.1.1, D4) — D5: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç diagonal orientat cap amunt a la part davantera de la base de l’asta. Aquesta dualitat es documenta explícitament a un plom de procedència desconeguda considerat fals a MLH (Gil Farrés 1984; MLH III, 102, *10): la variant complexa als fragments ařakotaŕ 108 i kařes i la variant simple a més del primer dels anteriors, també al fragment baŕbade i als segments taŕban+leś 109, kasuŕbatai, bankoŕ i iŕ+. Figura 23. Plom de procedència desconeguda. Dibuix Gil-Farrés La distribució de marques en aquest signe és completament regular en els textos on es documenta alguna de les variants complexes de ŕ, atès que només es marquen les vibrants en posició intervocàlica. Aquest grup d’inscripcions (Grup A) està format per les següents inscripcions: G.7.2B, G.7.2A1, G.16.2, G.7.5B*, el plom de los Allozos (Pachon et al. 2004), H.1.1 i el plom de procedència desconeguda considerat fals a MLH (Gil Farrés 1984; MLH III, 102, *10). ]tatiauriki (Faria 1990-1991, 76), ]eŕurin (Rodríguez Ramos, 2002a, 241), ]eŕutuin (Rodríguez Ramos, 2006, 41). 108 Tot i que el dibuix reprodueix una r marcada en el darrer signe, a la fotografia no sembla que la marca existeixi. Tampoc queda clar quin seria el següent signe, afectat per un dels plecs, i si aquest i els signes 107 VELEIA, 27, 2010 següents pertanyerien al mateix segment o a un de diferent. Tampoc sembla que existeixi la marca de la suposada r final d’aquest possible segment, que més aviat té forma d’a. 109 Es podria reconstruir com taŕbanbeleś i identificar un antropònim format per taŕban (MLH 116) i beleś (MLH 31). 100 JOAN FERRER I JANÉ — Grup A: • Marcades en posició intervocàlica: ganibeřon, biuřildiŕ i gobeřon (G.7.2B, D1); aibeřon i ebaařen (G.16.2, D1); ařikań i Přikań (G.7.2A1, D2); ebarkořar (G.7.5B*, D3); ?řiduenen (Allozos, D4); quatre vegades ?štařionbi i +?eřu?in (H.1.1, D4), i ařakotaŕ i kařes (MLH III, 102, *10, D5). • Marcades en d’altres posicions: Cap. • Sense marcar en posició intervocàlica: Cap. • Sense marcar en d’altres posicions: beŕśir, quatre vegades, biuŕtageŕka, dos cops, aŕtageŕka, biuřildiŕka, bo?(i)ldiŕka, aiduaŕgi i dos cops sakaŕbaś (G.7.2B, D1); uŕketiiger (G.7.2A1, D2); biśkibideŕseti, basbiduŕbardin (G.7.5A*, D3); śitaŕlabitan, kośbideŕtuan, koikaHskituŕ (G.7.5B*, D3); ]+?śtae?i?ŕ (Allozos, D4) i baŕbade, ařakotaŕ, bańkoŕ, taŕban+leś, kasuŕbatai i iŕ+ (MLH III, 102, *10, D5). A la resta de textos no s’aprecia la regularitat detectada en el grup anterior. En alguns casos, pel simple fet que no apareix cap vibrant intervocàlica: H.13.1, G.14.1, G.16.1B, G.16.3, G.16.4, G.24.1*, G.17.1, A.96 i H.3.1 (Grup B1). Però no és el cas d’altres textos, on seguint la pauta marcada pel grup A s’esperaria trobar variants marcades intervocàliques i no apareixen G.7.2A2, G.15.1A, G.15.1B, G.16.1A, G.16.1D, G.16.5, Camareta (Pérez Rojas 1993), A.98, A.100, H.8.1, Boyero (Pachon et al. 2002), Baeza (H.14.1*, Correa 1989), F.9.2B i H.5.1 (Grup B2). L’extrema regularitat del grup A indueix a pensar que la dualitat del signe ŕ potser no era vigent en una gran part d’inscripcions del grup B2, tot i que en la major part d’aquestes inscripcions es detecten variants complexes, o fins i tot dualitats explícites en d’altres signes, com és el cas de G.15.1 i G.16.1A. El nombre d’inscripcions encara és massa reduït per precisar si aquest fet pot tenir una explicació geogràfica i/o cronològica. En qualsevol cas, també hi ha arguments per pensar que algunes de les possibles incoherències detectades podrien no ser-ho. 1. Probablement la propensió de ŕ a no aparèixer en posició intervocàlica no fos absoluta i, per tant, en alguns casos la seva presència podria estar justificada. 2. Un cas que podria originar un comportament ambigu i explicar alguna excepció és el de les vibrants inicialment finals però que per resultat de composició acabessin en posició intervocàlica. En el grup A en algun cas es pot detectar que també es marquen: és el cas del formant biuŕ que apareix en el text B del plom G.7.2 de La Bastida amb la vibrant marcada quan precedeix ildiŕ, però no quan precedeix tageŕ. També podria ser el cas d’ebarkořar (G.7.5B*) amb un probable morf ar final i un probable antropònim ebarkoŕ en origen, tenint en compte l’absència total de ř en posició final. En el grup B2 aquesta casuística és relativament freqüent: konildiŕar (G.16.5) i aibeloŕar (G.16.1D) amb el morf ar, iltiŕtegeŕai (G.16.1A) amb el possible morf ai, iskeŕadin (A.100), ildiŕadin (A.100), ildiŕeuŕ (A.100) i potser d’iskeŕi(ar) (G.15.1B) resultat de la composició d’un formant que acaba amb ŕ amb un que comença per vocal. 3. Una altra possible font d’excepcions són les dificultats de lectura. Així, en el plats d’Abengibre (G.16) distingir els traços propis del signes és complicat, més encara si el tret addicional fos un punt. També podria ser el cas del segment baśirtaŕagaŕ (G.7.2A2), on el signe ŕ està en una zona de difícil lectura per causa dels plecs del plom i la marca podria existir i no ser actualment visible. O de l’antropònim kaŕesir110 (Faria 1997, 107) de la cova de la Camareta (Pérez Rojas 1993). La presència de la variant complexa en aquest text no es pot descartar, atès que la fotografia publica110 da no permet apreciar amb claredat si el signe r porta algun traç afegit en la seva part superior. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 101 La identificació d’aquesta dualitat en el signari sud-oriental obliga a mirar amb altres ulls els textos en signari nord-oriental, on apareixen dues variants de ŕ, normalment ŕ5/ŕ6 - ˆ com a variant simple i ŕ7 - 2 com a variant complexa, que podrien representar la mateixa dualitat de la vibrant documentada en el signari sud-oriental. Alguns dels textos on es documenta més clarament aquesta dualitat són: Cruzy (Untermann 1999), B.1.3, B.8.1, C.2.3, C.17.1, F.6.1, F.13.5111, F.13.75 i F.17.1, Tal com passa amb les altres dualitats del sistema dual, cal suposar que en textos curts també es segueix, però que no es detecta per raons òbvies. A diferència del que passa en el signari sud-oriental en el subconjunt base (Grup A), on la variant marcada només apareix en posició intervocàlica, no s’aprecia en el signari nord-oriental cap correlació entre una variant i la posició intervocàlica. Tot i que la variant no marcada en el signari nord-oriental, l’equivalent a la marcada en el signari sud-oriental, presenta una tendència 60/40 a aparèixer en posició intervocàlica. Tal com passa en el signari sud-oriental, no sembla que l’ús d’aquesta dualitat hagi estat general, atès que hi ha textos prou llargs com perquè apareguessin representades ambdues variants: B.1.373* (Solier - Barbouteau 1988), B.7.34*, B.7.35*, B7.36* (Solier 1979), C.1.24* (Sanmartí 1988), on només apareix una sola forma de vibrant: les formes simples ŕ5/ŕ6 - ˆ o ŕ3 - R. Figura 24. Ceràmica pintada de Llíria (F.13.5): ]banguřs · kaŕesbanite · egiar. Dibuix MLH ř: dimor/kiř (C.2.3), arskotař (F.13.75), biuřtaŕ (B.1.3), ḿbařdiaikis (F.6.1), teř/diŕs (C.2.3), tundibařde (F.17.1B), taśkaliřs (C.2.3), ]banguřs (F.13.5) basśumidadiniře (F.13.5), basiařebe (C.2.3), ]+ařakařer (F.17.1B), abařieikide (F.6.1), ekařiu (F.6.1), beřigařsense (F.6.1), teeřoke (C.17.1), bideřoka++ (C.17.1), ebařikame (C.2.3), tuikesiřa (C.2.3), be++(+?)śařen (B.8.1), ), eřeśu (C.2.3). ŕ: iumstiŕ, tortonbalaŕ (C.17.1), biuřtaŕ (B.1.3), ---]taŕ (B.8.1), taŕbelioŕku (C.2.3), kuletabeŕku (C.2.3), bigildiŕste (C.2.3), aŕgitige (F.6.1), teř/diŕs (C.2.3), loŕsa (C.2.3), baitesbaniekaŕse (F.6.1), (F.13.5), sukuŕba (F.13.75), egaŕba (F.13.75), biuŕtaneś (C.2.3), sosinbiuŕu (F.6.1), balkebiuŕaies (F.6.1), ultitegeŕaigase (F.6.1), neitegeŕu (C.2.3), tasbeŕiun (C.2.3), kaŕesbanite (F.13.5), baŕer (F.17.1B), edeŕai (F.17.1B), aŕabaki (F.17.1A), uŕkekeŕeŕe (F.6.1), auŕunibeikeai (F.6.1), taŕbeŕoniu (F.6.1). ŕ?: abaŕgeborste (C.2.3), saldugileŕku (C.2.3), daŕun (C.2.3). Independentment de la seva representació, probablement només de forma esporàdica, tant en signari nord-oriental, com en signari sud-oriental, l’existència d’aquesta dualitat és una nova dada que pot aportar llum addicional sobre quina era l’oposició entre vibrants en ibèric. Hi ha un cert consens 111 Curiosament la variant marcada (ŕ7) apareix en aquest text en el segment iumstiŕ, únic cas documentat de les variants d’aquest element que no acaba amb l’al- VELEIA, 27, 2010 tra vibrant: r. En tot cas, les tres vibrants apareixen en aquest text, on egiar apareix amb l’altre vibrant: r. 102 JOAN FERRER I JANÉ (Correa 1994, 273; Quintanilla 1998, 237; Ballester 2001, 295; Rodríguez Ramos 2003, 342) respecte que la vibrant que es transcriu com ŕ seria la vibrant normal, probablement alveolar. Els arguments per considerar que ŕ fos la vibrant normal són que és la més freqüent estadísticament, que en els signaris meridionals és la que formalment derivaria de la resh fenícia, que en alfabet grecoibèric es representa amb el signe rho sense marca, que és la que s’usa en l’adaptació de noms gals i llatins i que és la que els celtibers adopten com a única vibrant quan adapten el signari ibèric nord-oriental a la seva llengua. Però no hi ha acord respecte de si ŕ seria la vibrant simple (Correa 1994, 274; Rodríguez Ramos 2003, 348) o la vibrant múltiple (Quintanilla 1999, 567; Ballester 2005, 369). La presència de la marca en signari ibèric sud-oriental ofereix una solució al dilema, atès que permet desdoblar el signe ŕ en dos: una variant no marcada, ŕ, que representaria la vibrant simple i una variant marcada, ř, que representaria la vibrant múltiple, per analogia amb la marca de les oclusives velars i dentals que en signari sud-oriental indica la presència de sonoritat. En el signari ibèric nord-oriental el significat de la marca s’inverteix en el cas de les oclusives i per tant cal suposar que també en el cas de les vibrants. Aquesta nova dualitat explicaria perquè en els paral·lels grecs i llatins les vibrants geminades corresponien en els casos segurs sempre a l’antiga ŕ i mai a r (Ballester 2005, 365). Conseqüentment, l’oposició entre les dues vibrants tradicionals ŕ/r ja no pot ser simple / múltiple (Correa 1994, 274) o múltiple / simple (Quintanilla 1999, 567; Ballester 2005, 369), sinó que hauria de ser d’un altre tipus (Moncunill 2007, 44): les hipòtesis d’oposició fins ara plantejades són: alveolar / uvular (Ballester 2001, 295112) i alveolar / retroflexa (Rodríguez Ramos 2003, 348). n/ń - š Aquesta dualitat és molt clara, la variant simple és la forma estàndard i les variants complexes presenten un tret addicional: un punt o un petit traç en posició variable. Figura 25. Dualitats del signe ŕ — D1: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç diagonal orientat cap avall a la part davantera mitjana de l’asta. Aquesta dualitat es documenta explícitament al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida, per exemple al segment bankišařikań. També es documenta al text A del plom G.7.5* també de La Bastida (Fletcher - Bonet 1991-1992). La variant marcada al segment basbiduŕbardiń i la simple per exemple al segment baneia. — D2: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un punt a la part davantera mitjana de l’asta. Aquesta dualitat no es documenta explícitament. La variant complexa es documenta al plom G.24.1* del Amarejo (Bonete) (Broncano 1989) al segment ]kePteń113. 112 Tot i que en un article recent (Ballester 2005, 362) considera que l’oposició ha de ser simple (r) / múltiple (ŕ). 113 ]keeten (Faria 1992-1993, 277). ]kePon (Rodríguez Ramos 2005, 125; Correa 2008, 282). ]ketion (Moncunill 2006, 354). VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 103 — D3: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un traç diagonal orientat cap amunt a la part davantera de la base de l’asta. Aquesta dualitat es documenta explícitament a un plom de procedència desconeguda considerat fals (Gil Farrés 1984; MLH III, 102, *10). També es documenta a la llegenda indígena de les monedes de Salacia (Alcácer do Sal): "·beuiboń (A.97). — D4: En aquesta dualitat la variant complexa presenta dos petits traços en diagonal a l’extrem del traç diagonal final del signe. Cal pensar en una variant simple sense els traços afegits, tot i que en totes les llegendes d’Obulco (A100) que presenten una nasal, la variant usada és la complexa. A les llegendes de procedència insegura (A101) una de les emissions (CNH 354:1) presenta la variant complexa i l’altra (CNH 354:2), la simple, tot representant el mateix element: kańHńai / kaanHnai. Aquesta dualitat no té equivalent en el sistema dual del signari nord-oriental, però la seva identificació permet equilibrar el conjunt de nasals del signari ibèric nord-oriental: n, m i ḿ, amb l’única nasal identificada fins ara en signari sud-oriental: n. Així doncs, la forma marcada de n hauria de ser l’equivalent bé de m o bé de ḿ. La primera pista per determinar quin és l’equivalent del signe sud-oriental ń en signari nord-oriental és la presència de una n marcada en una llegenda monetària114 celtibèrica alternant amb m: usamus / usańus que molt probablement s’identifica amb UXAMA, circumstància que ha estat usada com a argument per transcriure com m el signe ń (Tovar 1961). Respecte de la distribució de les dues nasals en signari sud-oriental, en els casos documentats s’aprecia una certa coherència, de forma que al text A1 del plom G.7.2 de la Bastida de les Alcuses el segment ban sempre es representa amb la forma no marcada, mentre que les dues n dels finals ařikań / Přikań són marcades i tindria un possible paral·lel nord-oriental en el final del segment ebařikame (C.2.3) que també apuntaria a l’equivalència de ń amb la nasal que transcrivim com m en signari nord-oriental. Un altre argument a favor de l’equivalència amb m és que la major part de les ocurrències de ń corresponen a nasals en posició final, posició que encaixa millor amb m que amb ḿ: agitigem (C.2.9), bilosbim (C.4.1), lakuildum (C.21.8), etc. Cal assenyalar que tot i que usem el signe m per transcriure aquesta nasal en signari nord-oriental, molt probablement el seu valor en ibèric no fos el de /m/ (Correa 1999, 385; Rodríguez Ramos 2000, 30), entre d’altres arguments, no s’entendria per què en la variant occidental del signari celtibèric van preferir n per representar /m/ si ja hi havia un signe adequat per aquest valor. L’ús d’una nasal marcada en signari sud-oriental debilita la hipòtesi que en ibèric n i m fossin al·lòfons (Rodríguez Ramos 2000, 30) i reforça, per analogia amb la resta de consonants marcades, la hipòtesi que considera que la diferència entre les dues nasals fos d’intensitat (Correa 1999, 385). — Marcats en textos no monetals: ařikań i Přikań (G.7.2A1), basbituŕbardiń (G.7.5B*), ] kePteń (G.24.1*) i ta+abań i bańkoŕ (MLH III, 102, *10). — Marcats en textos monetals115: iskeŕadiń (A.100), tuituigoŕeń (A.100), ńeselduko (A.100), ?(ń)duagoi (A.100), ildiŕadiń (A.100), koloń (A100), ?Hońiś (A101), kańHńai (A102), "·beuiboń (A.97). Potser també a K.10.1. A diferència dels textos generals, a les llegendes monetals d’Obulco (A.100) l’única variant documentada és la complexa, circumstància que obliga a plantejar que, o bé no es tracti realment d’una variant complexa, sinó una forma simple específica d’aquestes emis114 115 VELEIA, 27, 2010 sions, o potser la marca podria haver perdut ja el seu caràcter distintiu, tal com passa amb algunes variants complexes en inscripcions no-duals nord-orientals. La presència de la nasal simple i la complexa en el mateix element, kańkuńai / kaankunai, d’unes emissions similars a les d’Obulco (A.101) reforça els dubtes. 104 JOAN FERRER I JANÉ — Sense marcar en del grup d’inscripcions amb variant complexa: bankiš i nanban (G.7.2A1), baneia (G.7.5A*) i [-]+sinbeleś, taŕbanbeleś, uianetin, sinbatai, bi$gin, kařesren (MLH III, 102, *10). ś/š - ‡ Aquesta dualitat és molt clara, la variant simple és la forma estàndard i les variants complexes presenten un tret addicional: un punt o un petit traç a la part superior central. El problema principal d’aquesta dualitat és el derivat de la baixa freqüència d’aparició de la variant complexa, circumstància que impedeix caracteritzar amb precisió els contextos on s’usa. Totes dues dualitats es documenten explícitament: Figura 26. Dualitats del signe ś — D1: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un petit traç vertical centrat a la part superior del signe. Aquesta dualitat es podria documentar de forma explícita a una estela procedent de Castulo (Linares) (Cabrero 1994, 303) a la seqüència kabikoiš / aśtigiŕos+116. La variant complexa també117 es documenta al text A1 del plom G.7.2 de La Bastida al probable antropònim bankiš (Faria 1990-1991, 79) i a la llegenda monetal (A.95) de kaštilo118. — D2: En aquesta dualitat la variant complexa presenta un punt centrat a la part superior del signe. Aquesta dualitat es documenta de forma explícita al plom (H.1.1) de Gador: la variant complexa al text repetitiu ?štařionbi i la variant simple a l’antropònim baśtibilos (Faria 1990-1991, 96), tot i que a les fotografies publicades d’aquest la zona superior del signe s ś apareix erosionada i per tant potser el possible punt diferenciador podria passar desapercebut. Aquesta dualitat no té equivalent en el sistema dual del signari nord-oriental i per tant la seva existència pot aportar llum addicional sobre quina era l’oposició entre sibilants en ibèric. Atès que entre les oclusives velars i dentals la marca indica la presència de sonoritat, per analogia sembla plausible considerar com a hipòtesi primària que la marca de les sibilants diferenciava la sorda, ś, sense marca, de la sonora, š, amb marca. Així doncs, l’oposició amb l’altra sibilant no hauria de ser per la presència / absència de sonoritat (Velaza 1996, 41), sinó molt probablement pel mode o pel punt d’articulació (Moncunill 2007, 45): Correa (1994, 276) considera ś una fricativa alveolar o apical i s una africada d’igual punt d’articulació, Rodríguez Ramos (2004, 323) considera ś la sim116 kauaiś / aśtiŕaes? (Cabrero 1994, 303). kabito · iś / aśtikiŕos+(Rodríguez Ramos 2005, 124). La fotografia del Museo de Linares no permet precisar si la vibrant és simple o complexa. 117 També podria ser el cas d’un glande de plom (García Garrido - Lalaña 1991-1993, 106) amb text iśarlikaŕ (Faria 1995, 83), iśarlikaŕ / iśaŕlikato (Rodríguez Ramos 2005, 125), si fem cas del dibuix publicat, tot i que al meu parer la fotografia publicada introdueix dubtes almenys sobre la identificació del signe ś. 118 Veure nota 75. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 105 ple i s una africada dental o una palatal, Ballester (2001, 296) considera s la simple i ś una palatal i Silgo (2000, 521) considera s una fricativa i ś una africada velar. Cal indicar que tant en nasals com en vibrants, els signes que poden aparèixer marcats, ŕ i n, són més freqüents en ibèric que els que no porten marca, r i m, però en el cas de les sibilants el signe que pot aparèixer marcat, ś, és menys freqüent que el que no la porta, s, tot i que en signari sud-oriental s’aprecia un cert equilibri en l’ús de les dues sibilants. — marcats: bankiš (G.7.2A1, D1), kaštilo / kašdilo (A.95, D1), ?štařionbi (H.1.1, D2), kabikoiš / aśtigiŕos+ (Castulo, D1). — sense marcar en del grup d’inscripcions amb variant complexa: baśtibilos (H.1.1, D2), kabikoiš / aśtigiŕos+ (Castulo, D1). Conclusions La primera conclusió d’aquest treball és confirmar que els punts i traços que presenten alguns dels signes del signari ibèric sud-oriental tenen valor grafemàtic, atès que tot i l’escassetat de testimonis s’aprecia gairebé sempre coherència interna en el seu ús. En el cas dels sil·labogrames oclusius velars i dentals la funció de la marca és compatible amb la diferenciació entre sordes i sonores, de forma similar al que passa amb el sistema dual del signari ibèric nord-oriental, però amb la particularitat que en el signari sud-oriental el signe marcat, la variant complexa, correspon a la sonora, en lloc del que passa en el signari nord-oriental, on el signe marcat correspon a la sorda. El grau de seguretat en la verificació del sistema no és el mateix per a tots els sil·labogrames, així tant per … - ke, 2 - ki, ` - te i  - ti el nombre de paral·lels verificables tant de sordes com de sonores és significatiu. Mentre que per ¢ - ka i especialment per p - ta no s’identifiquen amb claredat les variants marcades, tot i que els paral·lels certifiquen la coherència de les sordes documentades clarament en el primer cas i amb dubtes en el segon. W - tu i Þ - ko presenten en alguns casos problemes per identificar les variants simples i complexes i distingir-les d’altres signes. El nombre de paral·lels és escàs i especialment en el cas de ko el nombre d’incoherències és remarcable. Els signes corresponents als valors ku i to encara no es poden donar per identificats, tot i que hi ha dues dualitats de signes encara sense valor clarament atribuïble, H i $ que en alguna de les propostes realitzades els hi correspondria respectivament els valors de ku i to. A més dels sil·labogrames oclusius dentals i velars, en el signari sud-oriental també es detecten marques en un signe nasal, Å - n, un signe vibrant, ¼ - ŕ, i un signe sibilant, ‡ - s. En el cas de la vibrant la distribució de les marques queda molt clara en els textos que presenten variants marcades, atès que gairebé sempre es marquen les vibrants intervocàliques. En l’ús de nasals i sibilants marcades no hi ha cap patró tant clar com el de les vibrants. La identificació de les dualitats en nasals, vibrants i sibilants en el signari sud-oriental permet precisar les oposicions que existien en la llengua ibèrica entre els sons d’aquestes categories. Per analogia directa amb el significat de la marca a les oclusives, al meu parer, el més probable és que la marca diferenciés la sibilant sorda de la sonora. L’analogia entre les vibrants ja no és directa, però al meu parer, el més probable és que la marca diferenciés la vibrant simple de la múltiple. Aquest fet implicaria identificar que tant l’altra sibilant, ‚ - s com l’altra vibrant, ² - r, que no presenten marca, estarien expressant un mode o punt d’articulació diferent, circumstància que seria extrapolable als seus equivalents en el signari nord-oriental: : - s i ƒ - r. La nasal marcada cobriria un dels forats del signari sud-oriental respecVELEIA, 27, 2010 106 JOAN FERRER I JANÉ te del repertori nasal nord-oriental: almenys format per N - n, - - ḿ i M - m i probablement fos l’equivalent al signe M. En aquest cas, l’analogia amb els casos anteriors sembla afavorir la hipòtesi que l’oposició entre les nasals ibèriques N - n i M - m (o ń) fos per intensitat, més que no pas de punt d’articulació. A diferència del signari dual nord-oriental, en el signari sud-oriental no s’identifica cap subconjunt clar d’inscripcions on no es documenti l’ús del sistema dual a les oclusives. En canvi, sí que sembla que les dualitats de nasals, vibrants i sibilants només estarien presents en un subconjunt de les inscripcions, tot i que encara no és possible determinar patrons cronològics o geogràfics que expliquin aquest fet. Un efecte secundari de la identificació de la dualitat en la vibrant ¼ - ŕ en signari sud-oriental és que permet proposar l’existència d’una dualitat en la vibrant equivalent a ¼ - ŕ en signari nord-oriental, 2 - ŕ, de la que n’era un indici la coexistència de dues variants de 2 - ŕ en un mateix text. La dualitat de la vibrant en signari nord-oriental seria formalment equivalent a la dualitat D3 del signe 2 - ki en signari sud-oriental. De la mateixa manera que passa amb la dualitat de les vibrants en el signari sud-oriental, la dualitat de les vibrants en signari nord-oriental només estaria present en un subconjunt de les inscripcions duals. Aquesta nova dualitat en el signari nord-oriental podria no ser la darrera (veure nota 7), atès que esporàdicament es detecten textos en els que apareixen dues variants d’un mateix signe diferenciades per un traç addicional que encaixarien com a noves dualitats, tot i que la seva baixa freqüència d’aparició impedeix encara confirmar-les. Respecte del desxiframent del signari sud-oriental, la identificació del sistema dual permet introduir una nova variable objectiva per validar valors encara no consensuats o assignar valors als signes encara sense valor. En aquest sentit, al meu parer, restarien ja suficientment confirmats els valors proposats del signe ` - te i el signe 2 - ki acceptats ja per molts investigadors, però no a MLH. La valoració de l’impacte que la identificació del sistema dual en el signari sud-oriental causa sobre les teories plantejades sobre l’origen de les escriptures paleohispàniques allargarien en excés aquest article que només té per objectiu plantejar els fonaments de l’existència del sistema. Tot i així, es poden avançar alguns aspectes que hauran de ser desenvolupats i matisats en treballs posteriors. Al meu parer, la identificació del sistema dual del signari sud-oriental és un nou argument119, probablement ja decisiu, contra la hipòtesi que defensa la derivació del signari ibèric nord-oriental del signari ibèric sud-oriental ja sigui de forma directa (Rodríguez Ramos 2004, 83; 2005, 109) o bé amb una llengua no ibèrica interposada (de Hoz 1993, 176). La hipòtesi més econòmica que explicaria la presència de dos sistemes duals diferenciats en els dos signaris ibèrics i l’absència en les fases antigues d’aquests signaris d’inscripcions no duals120 seria pensar que ambdós signaris ja eren duals des de la seva creació i que el mecanisme de la dualitat estava ja present en el seu primer antecessor comú. En aquest escenari, cal tenir en compte que el primer antecessor comú dels dos signaris ibèrics no podria ser ni el signari sud-occidental ni el d’Espanca, atès que cap d’ells és un signari dual. De fet, per les seves elevades similituds amb el signari ibèric sud-oriental, tant el signari sud-occidental com el d’Espanca encaixarien millor com a variants 119 Ja no semblava gaire econòmic acceptar que en adaptar un signari per tal que representés la llengua ibèrica, que ja s’usava, o bé s’acabaria usant, per representar la llengua ibèrica, el grau de canvis realitzats fos tant significatiu. Una de les poques explicacions d’aquest fet podia ser la voluntat de configurar un signari dual a partir d’un signari no dual (Ferrer i Jané 2005, 969), però aquest argument ara ja no és vàlid. 120 En contra de Hoz (2009, 422) respecte del nord-oriental, que considera que sí que existiria aquesta fase no dual antiga, escudant-se en la impossibilitat de certificar al 100% la dualitat dels textos curts. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 107 no duals d’aquest o d’un hipotètic antecessor dual comú a les tres escriptures meridionals i no compartit amb el signari ibèric nord-oriental. Així doncs, si l’escenari plantejat fos correcte, potser la primera escriptura paleohispànica121 ja era una escriptura dual122. Joan Ferrer i Jané Grup de recerca LITTERA Universitat de Barcelona C/ Tallers 22 bis 4t 7.ª - Barcelona 08001 [email protected] EL SISTEMA DUAL DEL SIGNARIO SURORIENTAL Introducción El sistema dual del signario ibérico nororiental, que diferencia los silabogramas sordos de los sonoros, fue identificado por Joan Maluquer de Motes cuando detectó en uno de los plomos de Ullastret (C.2.1) que de algunos de los silabogramas aparecían dos variantes diferenciadas por la presencia de un trazo adicional. En este trabajo defenderé la existencia también de un sistema dual en el signario ibérico suroriental, similar al conocido en el signario ibérico nororiental, pero no idéntico, ya que, aunque es compatible con la distinción de la sonoridad los silabogramas oclusivos, la marca en el signario suroriental parece ser el rasgo distintivo de la oclusiva sonora, a la inversa que en signario nororiental. Además, en el signario suroriental afecta también al menos a signos que representan sonidos nasales, vibrantes y sibilantes. Estado del desciframiento del signario ibérico suroriental A diferencia del signario nororiental, en el signario suroriental todavía hay muchos signos sin valor consensuado, circunstancia que dificulta el análisis de los textos para determinar la validez de la propuesta realizada. Para los signos K - a,  - i,  - l, Å - n, ¼ - ŕ, ‚ - s, ‡ - ś, p - ta, W - tu, ¢ - ka, … - ke y Þ - ko ha habido casi unanimidad sobre su valor desde los primeros estudios. Entre los estudios más recientes también hay casi unanimidad en cuanto a la identificación de los signos  - o,  - ti, 5 - u, Tant de Hoz (2000-2001, 524 i 525) com Correa (2009, 276 i ss.) postulen l’existència d’una primitiva escriptura paleohispànica en el Baix Guadalquivir, l’escriptura tartèssia, de la que derivarien tant l’escriptura sud-occidental com la ibèrica sud-oriental i per tant indirectament també la ibèrica nord-oriental. Per de Hoz el signari d’Espanca i els dubtosos grafits de la zona en serien el seu exponent, mentre que per Correa ho serien, a més dels grafits, les tres inscripcions sud-occidentals andaluses, però no el signari d’Espanca. Rodríguez Ramos (2004, 107 i ss.) no descarta completament l’existència d’aquesta hipotètica escriptura tartèssia, que no hauria deixat cap 121 VELEIA, 27, 2010 rastre, però també considera plausible que l’escriptura sud-occidental fos la primitiva escriptura paleohispànica de la que derivarien directa o indirectament la resta, fins i tot el signari d’Espanca. 122 L’existència de signes amb cap, una o dues marques tant en el signari ibèric sud-oriental, els més clars: te (Ÿ - @ - ^), ti (´- r - r’) i ki (ˆ - 2 - 2’), com en el nord-oriental, els més clars: ti (s - P - ‘), to i ke (" - * - ), podria ser una reminiscència de l’existència de tres sèries de sil·labogrames en algun antecessor comú dels dos signaris duals. També en el signe ka (¢ - K - +) dona la impressió que es podrien reconstruir tres sèries combinant els signes d’ambdós signaris. 108 JOAN FERRER I JANÉ ´ - e y U - bi. Hay un grupo de signos sobre los que aún no hay consenso, pero los que en mi opinión hay argumentos suficientes como para aceptar alguna de las propuestas realizadas. Es el caso de las propuestas que asignan el valor ki al signo 2, el valor be al signo , el valor ba al signo Õ, el valor r al signo ² y el valor te al signo `. Hay un par de signos poco frecuentes para los que prefiero intercambiar los valores que habitualmente se les asigna. Así interpreto D con el valor bo y | ¦ | con el valor bu, para mantener la coherencia con el vocalismo del silabograma D en el signario suroccidental. El resto de signos en mi opinión no se puede dar aún por identificado. El sistema dual sud-oriental La identificación de signos marcados en signario suroriental está ya presente en los trabajos de Gómez-Moreno, que ya plantea la posibilidad de que las marcas representaran una modificación del sonido del signo original, aunque no precisa cuál. Incluso Untermann ya llega a pensar que el objetivo de la marca podría ser la diferenciación entre oclusivas sordas y sonoras, aunque no desarrolla el tema, probablemente por su escepticismo general sobre el sistema dual del signario nororiental. De hecho, en la mayor parte de los estudios realizados sobre este signario se hace mención de la existencia de signos marcados, pero sin proponer normalmente ninguna justificación, siendo la corriente actual mayoritaria considerar que las marcas son una tendencia general de la epigrafía meridional sin valor distintivo y por tanto las variantes marcadas se ignoran o se tratan como alógrafos de las variantes sin marcar. Conclusiones La primera conclusión de este trabajo es confirmar que los puntos y trazos que presentan algunos de los signos del signario ibérico suroriental tienen valor grafemático, dado que aun teniendo en cuenta la escasez de testimonios se aprecia casi siempre coherencia interna en su uso. En el caso de los silabogramas oclusivos velares y dentales la función de la marca es compatible con la diferenciación entre sordas y sonoras, de forma similar a lo que ocurre con el sistema dual del signario ibérico nororiental, pero con la particularidad de que en el signario sudoriental el signo marcado, la variante compleja, corresponde a la sonora, en lugar de lo que sucede en el signario nororiental, donde el signo marcado corresponde a la sorda. El grado de seguridad en la verificación del sistema no es el mismo para todos los silabogramas, así tanto para … - ke, 2 - ki, ` - te y  - ti el número de paralelos verificables tanto de sordas como de sonoras es significativo. Mientras que para ¢ - ka y especialmente para p - ta no se identifican con claridad las variantes marcadas, aunque los paralelos certifican la coherencia de las sordas documentadas, con claridad en el primer caso y con dudas en el segundo. W - tu y Þ - ko presentan en algunos casos problemas para identificar las variantes simples y complejas y distinguirlas de otros signos. El número de paralelos es escaso y especialmente en el caso de ko el número de incoherencias es remarcable. Los signos correspondientes a los valores ku y to no se pueden dar por identificados, aunque hay dos dualidades de signos aun sin valor claramente atribuible, H y $ que en alguna de las propuestas realizadas les correspondería respectivamente los valores de ku y to. Además de los silabogramas oclusivos dentales y velares, en signario suroriental también se detectan marcas en un signo nasal, Å - n, un signo vibrante, ¼ - ŕ, y un signo sibilante, ‡ - s. En el caso de la vibrante la distribución de las marcas queda muy clara en los textos que presentan variantes marcadas, puesto que casi siempre se marcan las vibrantes intervocálicas. En el uso de nasales y sibilanVELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 109 tes marcadas no hay ningún patrón tan claro como el de las vibrantes. La identificación de las dualidades en nasales, vibrantes y sibilantes en el signario suroriental permite precisar las oposiciones que existían en la lengua ibérica entre los sonidos de estas categorías. Por analogía con el significado de la marca en las oclusivas, hay que concluir que lo más probable es que la marca diferenciara la sibilante sorda de la sonora. La analogía entre les vibrantes ya no es directa, pero a mi parecer lo más probable es que la marca diferenciase la vibrante simple de la múltiple. Este hecho implicaría identificar que tanto la otra sibilante, ‚ - s como la otra vibrante, ² - r, que no presentan marca, estarían expresando un modo o punto de articulación diferente circunstancia que sería extrapolable a sus equivalentes en el signario nororiental: : - s y ƒ - r. La nasal marcada cubriría uno de los vacíos del signario suroriental respecto del repertorio nasal nororiental: al menos formado por N - n, - - ḿ y M - m y probablemente fuese el equivalente del signo M. En este caso, la analogía con el significado de la marca en las oclusivas tampoco es directa, pero parece favorecer la hipótesis que la oposición entre las nasales ibéricas N - n y M - m (o ń) fuese por intensidad, más que no por punto de articulación. A diferencia del signario dual nororiental no se identifica ningún subconjunto claro de inscripciones que no se documente el uso del sistema dual en las oclusivas. En cambio, sí parece que las dualidades de nasales, vibrantes y sibilantes sólo estarían presentes en un subconjunto de las inscripciones, aunque todavía no es posible determinar patrones cronológicos o geográficos que expliquen este hecho. Un efecto secundario de la identificación de la dualidad en la vibrante ¼ - ŕ en signario suroriental y de la dualidad D3 en el signo 2 - ki en signario suroriental, formalmente equivalente al signo 2 - ŕ en signario nororiental es que permite interpretar en el mismo sentido algunas dualidades hasta ahora no tenidas en cuenta de la misma vibrante en signario ibérico nororiental que al igual que en el signario suroriental, sólo estaría presente en un subconjunto de las inscripciones que usarían el sistema dual. Esta nueva dualidad en el signario nororiental podría no ser la última, dado que esporádicamente se detectan dualidades en otros signos, aunque su baja frecuencia de aparición impide aún confirmarlas. Respecto del desciframiento del signario suroriental, la identificación del sistema dual permite introducir una nueva variable objetiva para validar valores no consensuados o asignar valores a los signos aún sin valor. En este sentido, a mi parecer quedarían ya suficientemente confirmados los valores propuestos del signo ` - te y el signo 2 - ki aceptados ya por muchos investigadores, pero no en MLH. La valoración del impacto que la identificación del sistema dual en el signario suroriental causa sobre las teorías planteadas sobre el origen de las escrituras paleohispánicas alargarían en exceso este artículo que sólo tiene por objetivo plantear los fundamentos de la existencia del sistema. Sin embargo, se pueden adelantar algunos aspectos que deberán ser desarrollados y matizados en trabajos posteriores. En mi opinión, la identificación del sistema dual del signario suroriental es un nuevo argumento, probablemente ya decisivo, contra la hipótesis que defiende la derivación directa del signario ibérico nororiental del signario ibérico suroriental, ya sea de forma directa o bien mediante una lengua no ibérica interpuesta. La hipótesis más económica que explicaría la presencia de dos sistemas duales diferenciados en los dos signarios ibéricos y la ausencia en las fases antiguas de estos signarios de inscripciones no duales, sería pensar que ambos signarios ya eran duales desde su creación y que el mecanismo de la dualidad estaba ya presente en su primer antecesor común. En este escenario, hay que tener en cuenta que el primer antecesor común de los dos signarios ibéricos no podría ser ni el signario suroccidental ni el de Espanca, puesto que ninguno de ellos es un signario dual. De hecho, por sus elevadas similitudes con el signario ibérico suroriental, tanto el signario suroccidental como el de Espanca encajarían mejor como variantes no duales de este, o de un hipotético antecesor común a las tres escrituras meridionales y no compartido con el signario ibérico nororiental. Así pues, si el escenario planteado fuese correcto, quizás la primera escritura paleohispánica ya era una escritura dual. VELEIA, 27, 2010 110 JOAN FERRER I JANÉ Bibliografia Arteaga, O., J.A. Correa, 1994, «Inscripción vascular indígena hallada en Obulco (Porcuna, Jaén) y su contexto arqueológico», en: J. Mangas, J. Alvar (eds.), Homenaje a José M.ª Blázquez. II, Madrid: Ediciones Clásicas, 1994, pp. 45-58. Bähr, G., 1948, «Baskisch und Iberisch IV. Das Iberische», Eusko-Jakintza 2: 4-5, pp. 381-455. Beltrán, P., 1954, «El plomo escrito de La Bastida de Les Alcuses (Mogente)», Trabajos varios del S.I.P. 16, Valencia. —, 1962, «El plomo escrito de La Bastida de Les Alcuses (Mogente) (Addenda et Corrigenda)», Trabajos varios del S.I.P. 23, Valencia. Ballester, X., 2001, «Fono(tipo)logía de las (con)sonantes (celt)ibéricas», Religión, Lengua y Cultura Prerromanas de Hispania, pp. 287-304. —, 2004, «La conexión tirrénica del hemialfabeto ibérico levantino», E.L.E.A. 5, pp. 19-49. —, 2005, «Lengua ibérica: hacia un debate tipológico», Palaeohispanica 5, pp. 361-392. —, 2008, «Las inscripciones arqueoibéricas sobre cerámica de la Rioja: una revisión de detalle», Kalakorrikos 13, pp. 195-212. Benages, J., 1990, «Escriptura ibèrica sobre plom», Butlletí de la Real Sociedad Arqueològica Tarraconense 12, pp. 41-46. Broncano, S., 1989, El depósito votivo ibérico de el Amarejo. Bonete (Albacete), Albacete. Cabrero, J., 1994, «Un nuevo epígrafe ibérico procedente de la ciudad ibero-romana de Cástulo», Gerion 12, pp. 301-305. Campmajo, P., J. Untermann, 1991, «Corpus des gravures ibériques de Cerdagne», Ceretania 1, pp. 39-59. Caro Baroja, J., 1954, «La escritura en la España Prerromana», Historia de España I.3, Madrid, pp. 671-812. Castilla, F., 2006, «Algunas consideraciones en torno a la influencia griega en la conformación del signario ibérico oriental», Iberia 9, pp. 21-46. Correa, J.A., 1983, «Ibérico: cast(i)lo, Ibolc(a). Latín: castulo, Obulco», Habis 14, pp. 107-113. —, 1985, «Consideraciones sobre las inscripciones tartesias», Actas del III coloquio de sobre lenguas y culturas paleohispánicas (Lisboa 1980), Salamanca, pp. 377-385. —, 1989, «Inscripción vascular indígena hallada en Baeza (Jaén)», APL XIX, pp. 183-189. —, 1989b, «El origen de la escritura paleohispánica», Estudios sobre Urso: Colonia Iulia Genetiva, pp. 281-302. —, 1992, «Representación gráfica de la oposición de sonoridad en las oclusivas ibéricas (semisilabario levantino)», AION 14, pp. 253-292. —, 1993-1994, «La transcripción de las vibrantes de la escritura paleohispánica», APL XXI, pp. 337-341. —, 1994, «La lengua ibérica», Revista española de lingüística 24, 2, pp. 263-287. —, 1999, «Las nasales en ibérico», Pueblos, lenguas y escrituras en la Hispania prerromana, pp. 375-396. —, 2004, «Los semisilabarios ibéricos: algunas cuestiones», ELEA 5, pp. 75-98. —, 2008, «Crónica Epigráfica del Sudeste I», Palaeohispanica 8, pp. 281-293. —, 2009, «Identidad, cultura y territorio en la Andalucía prerromana a través de la lengua y la epigrafía», en: F. Wulff Alonso y M. Álvarez Martí-Aguilar (coords.), Identidades, culturas y territorios en la Andalucía prerromana, Málaga, pp. 273-295. Díaz, B., J.A. Mínguez, 2009, «Un nuevo grafito ibérico procedente del yacimiento de la cabañeta (El Burgo de Ebro, Zaragoza)», Palaeohispanica 9, pp. 435-450. Faria, A.M. de, 1991, «Recensoes bibliográficas. Jürgen Untermann, Monumenta Linguarum Hispanicarum. Band III. Die iberischen Inscriften aus Spanien. Wiesbaden, 1990, 2 vols., 339 + 661p.», Conimbriga 30, pp. 187-197. —, 1990-1991, «Antropónimos em inscrições hispânicas meridionais», Portugalia Nova Serie XI-XII, pp. 73-88. —, 1992, «Ainda sobre o nome pré-romano de Alcácer do Sal», Vipasca 1, pp. 39-48. —, 1992-1993, «Notas a algumas inscriçoes ibéricas recentemente publicadas», Portugalia Nova Serie XIII-XIV, pp. 277-279. —, 1994a, «Nomes de magistrados em moedas hispânicas», Portugalia 25, pp. 33-60. —, 1994b, «Subsídios para o estudo da antroponímia ibérica», Vipasca 3, pp. 65-71. —, 1995a, «Novas achegas para o estudo da onomástica ibérica e turdetana», Vipasca 4, pp. 79-88. —, 1995b, «Algumas notas de onomástica ibérica», Portugalia 16, pp. 323–330. —, 1997, «Apontamentos sobre onomástica paleo-hispânica», Vipasca 6, pp. 105-114. —, 2002a, «Crónica de onomástica paleo-hispânica (3)», Revista Portuguesa de Arqueologia 5-1, pp. 121-146. —, 2002b, «Crónica de onomástica paleo-hispânica (4)», Revista Portuguesa de Arqueologia 5-2, pp. 233-244. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 111 —, 2003, «Crónica de onomástica paleo-hispânica (6)», Revista Portuguesa de Arqueologia 6-2, pp. 313-334. —, 2007, «Crónica de onomástica paleo-hispânica (12)», Revista Portuguesa de Arqueologia 10-1, pp. 209-238. Ferrer i Jané, J., 2005, «Novetats sobre el sistema dual de diferenciació gràfica de les oclusives», Palaeohispanica 5, pp. 957-982. —, 2006, «Nova lectura de la inscripció ibèrica de La Joncosa», Veleia 23, pp. 129-170. —, 2007, «Sistemes de marques de valor lèxiques sobre monedes ibèriques», Acta Numismàtica 37, pp. 53-73. —, 2008, «Ibèric tagiar. Terrissaires que signen les seves produccions: biuŕko, ibeitigeŕ, biuŕbedi i companyia», Sylloge Epigraphica Barcinonensis 6, pp. 81-93. —, 2009, «El sistema de numerales ibérico: avances en su conocimiento», Palaeohispanica 9, pp. 451-479. —, e.p., «Les inscriptions ibériques rupestres de la Cerdagne: État de la recherche à la fin de 2009». Fletcher, D., 1983, «Inscripción ibérica del Llano de la Consolación (Montealegre del Castillo, Albacete)», Homenaje a Martín Almagro Basch, Vol III, Madrid, pp. 75-88. —, 1982, El plomo ibérico de Mogente (Valencia), SIP serie de trabajos varios 76, Valencia. Fletcher, D., H. Bonet, 1991-1992, «Bastida VI. Nuevo plomo ibérico escrito de La Bastida de les Alcuses (Mogente, Valencia)», Anales de prehistoria y arqueología de Murcia 7-8, pp. 143-150. Francès, F., J. Velaza, N. Moncunill, 2008, «Los esgrafiados sobre cerámica de Ca N’Oliver (Cerdanyola del Vallés), Palaeohispanica 8, pp. 217-242. García Garrido, M., L. Lalaña, 1991-1993, «Algunos glandes de plomo con inscripciones latinas y púnicas hallados en Hispania», Acta Numismàtica 21-23, pp. 101-107. Gil Farrés, O., 1984, «Plomo con inscripción», Boletín de la Asociación española de amigos de la Arqueología 19, p. 35. Gómez-Moreno, M., 1943, «La escritura ibérica y su lenguaje», Boletín de la Real Academia de la Historia 112, pp. 251-278. —, 1961, «La escritura bástulo-turdetana (primitiva hispánica)», RABM LXIX, 2, pp. 879-948. Guérin, P., L. Silgo, 1996, «Inscripción ibérica sobre plomo de Castellet de Bernabé (Llíria, Valencia)», Revista d’Arqueologia de Ponent 6, pp. 199-206. HEp = Hispania Epigraphica. Madrid. Hoz, J. de, 1976, «La epigrafía prelatina meridional en Hispania», Actas del I Coloquio sobre Lenguas y Culturas paleohispánicas, Salamanca, pp. 227-317. —, 1980, «Crónica de lingüística y epigrafía prerromanas de la Península Ibérica: 1979», Zephyrus 30-31, pp. 299-323. —, 1981, «Algunas precisiones sobre textos metrológicos ibéricos», APL, pp. 475-486. —, 1985, «El nuevo plomo inscrito de Castell y el problema de las oposiciones de sonoridad en ibérico», Symbolae Ludouico Mitxelena septuagenario oblatae, pp. 443-453. —, 1986, «Escritura fenicia y escrituras paleohispánicas», Aula Orientalis IV, pp. 73-84. —, 1993a, «La lengua y la escritura ibéricas y las lenguas de los íberos», Lengua y Cultura en la Hispania Prerromana, pp. 635-666. —, 1993b, «De la escritura meridional a la escritura ibérica levantina», Sprachen und Schriften des antiken Mitteelmeerraums. Festschrift für Jürgen Untermann zum 65. Geburstag, pp. 175-190 —, 1994, «Notas sobre inscripciones meridionales de la Alta Andalucía», en: J. Mangas, J. Alvar (eds.), Homenaje a José M.ª Blázquez. II, Madrid: Ediciones Clásicas, pp. 167-179. —, 2000, «La leyenda monetal ikalesken (MLH A. 95)», pp. 1-8. —, 2000-2001, «La Hispania prerromana en la historia de la escritura», Zephyrus 53-54, pp. 509-27. —, 2005, «La recepción de la escritura en Hispania como fenómeno orientalizante», AEA XXXV, pp. 363-380. —, 2009, «El problema de los límites de la lengua ibérica como lengua franca», Palaeohispanica 9, pp. 413-433. Jordán, C., 2004, Celtibérico, Ediciones Universidad de Zaragoza, Zaragoza. Jordán, C., 2005, «¿Sistema dual de escritura en celtibérico?», Col·loqui Internacional de Llengües i Cultures Paleohispàniques, pp. 1013-1030. Maddieson, L., 1984, Patterns of Sounds, Cambridge. Maluquer, J., 1968, Epigrafía prelatina de la península ibérica, Barcelona. Mariner, S., 1972, «Adaptaciones latinas de términos hispánicos», en: Homenaje a Antonio Tovar, Madrid: Gredos, pp. 283-299. Moncunill, N., 2007, Lèxic d’ inscripcions ibèriques (1991-2006), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona. Olcina, M.H., 2001, «Grafit ibèric», Legados/Llegats del MARQ - Museo Arqueológico Provincial, 32. Orduña, E., 2005, «Sobre algunos posibles numerales en textos ibéricos», Palaeohispanica 5, pp. 491-506. VELEIA, 27, 2010 112 JOAN FERRER I JANÉ —, 2006, Segmentación de textos ibéricos y distribución de los segmentos, Departamento de Filología Clásica, Facultad de Filología de la UNED, Madrid. Pachón, J.A., T. Fuentes, A.R. Hinojosa, 2002, «Relieve antropomorfo e inscripción ibéricos de Cerro Boyero (Valenzuela, Córdoba)», Complutum 13, 2002, pp. 117-133. —, 2004, «Plomo con leyenda ibérica de Los Allozos, Montejícar (Granada)», Habis 35, pp. 151-177. Panosa, M.I., 1993, «Nuevas inscripciones ibéricas de Cataluña», Complutum 4, pp. 175-222. Pérez Ballester, J., 1992, «El abrigo de Reiná (Alcalá del Júcar). Ensayo sobre un nuevo modelo de lugar de culto en época ibérica», Estudios en homenaje a Enrique Pla Ballester, Valencia, pp. 289-300. Pérez Orozco, S., 2007, «Sobre la posible interpretación de algunos componentes de la onomástica ibérica», E.L.E.A 8, pp. 89-117. Pérez Rojas, M., 1993, «Las inscripciones con escritura tartésica de la Cueva de La Camareta y su contexto onomástico (aportaciones sobre la “celtización” del mundo ibero-tartésico)», en: A. González Blanco, R. González Fernández, M. Amante (eds.), Antigüedad y Cristianismo 10: «La Cueva de La Camareta (Agramón, Hellín-Albacete)», Murcia: Universidad, pp. 139-266. Quintanilla, A., 1993, «Sobre la notación en la escritura ibérica del modo de articulación de las consonantes oclusivas», Studia Palaeohispanica et Indogermanica J. Untermann ab Amicis Hispanicis Oblata, pp. 239-250. —, 1998, Estudios de fonología ibérica, Vitoria-Gasteiz. —, 1999, «Las vibrantes en la lengua ibérica», en: F. Villar y F. Beltrán (eds.), Pueblos, lenguas y escrituras en la Hispaniaprerromana: Actas del VII Coloquio sobre Lenguas y Culturas Paleohispánicas (Zaragoza, 12 a 15 de Marzo de 1997), Salamanca: Universidad; Zaragoza: Institución «Fernando el Católico», pp. 563-569 Riuró, F., 1982, «El plom amb epigrafia ibèrica del poblat de Castell (Palamós)», Cypsela 4, pp. 123-131. Rodríguez Ramos, J., 2000, «Vocales y consonantes nasales en la lengua íbera», Faventia 22/2, pp. 25-37. —, 2001, «La cultura ibérica desde la perspectiva de la epigrafía: Un ensayo de síntesis», Iberia 3, pp. 17-38. —, 2002a, «La escritura ibérica meridional», Zephyrvs 55, pp. 231-245. —, 2002b, «Índice crítico de formantes de compuesto de tipo onomástico en la lengua íbera», Cypsela 14, pp. 251-275. —, 2002c, «La inscripción sobre escultura de Cerro de los Santos G.14.1 y los problemas de homomorfía en la escritura íbera meridional», Habis 33, pp. 231-239. —, 2003, «Sobre los fonemas vibrantes y afines de la lengua íbera», Veleia 35, pp. 341-349. —, 2004a, «Sobre los fonemas sibilantes de la lengua íbera», Habis 35, pp. 135-150. —, 2004b, Análisis de epigrafía íbera, Vitoria-Gasteiz. —, 2005, «Introducció a l’estudi de les inscripcions ibèriques», Revista de la Fundació Privada Catalana per l’Arqueologia ibèrica, 1, pp. 13-144. —, 2006, «Algunos comentarios a propósito de la inscripción ibérica de Los Allozos», Arse 40, pp. 29-45. Sanmartí, E., 1988, «Una carta en lengua ibérica, escrita sobre plomo, procedente de Emporion», Revue Archéologique de la Narbonnaise 21, pp. 95-113. Sarrión, I., 2003, «Dos nuevas inscripciones ibéricas del Castellet de Bernabé», El Castellet de Bernabé, pp. 363-368. Serra i Ràfols, J. de C., 1934, «Noves inscripcions ibèriques», AIEC VIII, pp. 333-342. Schmoll, U., 1961, Die sudlusitanischen Inschriften, Wiesbaden. Silgo, L., 1989, «Sobre los valores fonéticos que anota la escritura del Algarbe», APL XIX, 173-181. —, 2000, «El problema de las silbantes ibéricas», Habis 31, 503-521. —, 2009, «Nuevo estudio del plomo ibérico escrito Ampurias I», E.L.E.A. 9, pp. 275- 312. Solier, Y., 1979, «Découverte d’inscriptions sur plombs en écriture ibérique dans un entrepôt de Pech Maho (Sigean)», Revue Archéologique de la Narbonnaise 12, pp. 55-123. Solier, Y., H. Barbouteau, 1988, «Découverte de nouveaux plombs, inscrits en ibère, dans la région de Narbonne», Revue Archéologique de la Narbonnaise 21, pp. 61-94. Tovar, A., 1955, «Sobre las escrituras tartesia, libio-fenicia y del Algarbe», Zephyrus 6, pp. 273-283. —, 1961, The Ancient Languages of Spain and Portugal. New York. Untermann, J., 1975, Monumenta Linguarum Hispanicarum. I Die Münzlegenden, Wiesbaden. —, 1980, Monumenta Linguarum Hispanicarum. II Die iberischen Inschriften aus Sudfrankreicht, Wiesbaden. —, 1990, Monumenta Linguarum Hispanicarum. III Die iberischen Inschriften aus Spanien, Wiesbaden. —, 1996, «Los plomos ibéricos», Estudios de Lenguas y Epigrafía Antiguas - E.L.E.A. 2, pp. 75-108. Untermann, J., 1995, «La latinización de Hispania a través del documento monetal», en: M.P. García-Bellido y R.M. Sobral Centeno (eds.), La moneda hispánica. Ciudad y territorio, Madrid, pp. 305-316. VELEIA, 27, 2010 EL SISTEMA DUAL DE L’ESCRIPTURA IBÈRICA SUD-ORIENTAL 113 Untermann, J., 1999, «L’inscription sur pierre d’Ensérune, conservée dans le musée de Cruzy (Hérault)», Archéologie en Languedoc 23, pp. 107-110. Velaza, J., 1991, Léxico de inscripciones ibéricas (1976-1989), Barcelona. —, 1996, Epigrafía y lengua ibéricas, Barcelona. —, 2006, «Lengua vs. cultura material: el (viejo) problema de la lengua indígena de Catalunya», en: Carme Belarte y Joan Sanmartí (eds.), De les comunitats locals als estats arcaics: la formació de les societatscomplexes a la costa del Mediterrani occidental. Homenatge a Miquel Cura, número especial de Arqueomediterrània, 9, 2006, pp. 273-280. —, 2007, «Aspectos en torno a la escritura y la lengua ibérica en el sureste de la Meseta meridional», en: G. Carrasco Serrano (ed.), Los pueblos prerromanos en Castilla-La Mancha, Cuenca: Universidad de Castilla-La Mancha, pp. 271-284. Villaronga, L., 1994, Corpus nummum Hispaniae ante Augusti aetatem, Madrid. VELEIA, 27, 2010